Gràcies, Finlàndia

Xavier Melgarejo era un home ample, rodó. A penes se li distingia el coll entre la papada i la camisa tancada amb una corbata antiquada, a la qual cosa, segurament, també contribuïen els efectes secundaris de la forta medicació que havia de prendre. Sempre vestia amb trage de jaqueta com si fóra l’uniforme d’un viatjant de perfumeria o l’encarregat d’un gran magatzem a punt de tancar per fallida. Les ulleres de pasta negra i els llavis de peix li conferien una certa timidesa inevitable, tan sols modulada per les moltes vegades que havia parlat en públic.

Sobretot, pense que Melgarejo era una bona persona. Es notava quan el senties parlar, quan el llegies, perquè al darrere de totes les dades, de les estadístiques i dels exemples que oferia sobre el sistema d’ensenyament finés s’endevinava la necessitat real d’haver-se fet un especialista per obligació, per principi moral -si es pot dir així- a fi de buscar un model de referència eficaç amb què ajudar els xiquets menys afavorits de la seua escola. I a això, se li diu bondat.

Aquesta va ser, doncs, la principal motivació que el va dur a investigar i posar en marxa algunes idees al Col·legi Claret de Barcelona d’on va ser, primer, psicòleg i, després, director. Amb les seues aportacions, el fracàs crònic i resignat que es diluïa en l’anodínia dels percentatges administratius va començar a disminuir. En aquell estat d’emergència no cabia la teorització i se centrava a salvar de la frustració els alumnes, amb nom propi, amb els quals convivia.

Però, al capdavall, tampoc no es tractava de fer res de l’altre món: tan sols calia obrir els ulls i el cor per a poder apreciar les diferències entre els xiquets i guiar-los, com si es tractara dels propis fills, cap a una felicitat formativa. I aquest desig, havia aprés que es recolzava en la societat, la família i l’escola que pregaven a l’uníson per cada alumne perquè era únic. Una altra cosa que va observar a Finlàndia és que els professionals s’havien de buscar per altres mètodes més eficaços que els purament burocràtics o funcionarials, simplement, perquè no es tractava de fer de duaner entre nivells escolars.

Amb tot i això, mai li vaig sentir menysprear el que es feia en aquest país. Més bé, al contrari: li agradava destacar la capacitat d’escolarització mostrada amb els milers d’immigrants que havien arribat en onades successives a principis del dos mil. No debades som un país caïnita capaç de matar d’una bastonada el nostre germà mentre encapçalem l’estadística internacional quant a la donació d’òrgans. Misteris inescrutables!

El seu discurs senzill i esperançador s’havia bastit amb moltes hores d’escola i amb els incomptables viatges, que ell mateix es costejà, a Finlàndia. Tal vegada perquè era un home de conviccions religioses o, potser perquè, simplement, havia de ser així, Melgarejo passà desapercebut per a la majoria d’aquells que haurien d’estar interessats a canviar, a millorar, com si amb això els anara la vida. També recorde una entrevista que li feren després de ser convidat al Congrés dels Diputats com a expert en el sistema educatiu finlandés, on declarà que els polítics escoltaven molt educadament però cadascú duia la idea feta de casa.

Malgrat l’admiració per aquell país, per a Melgarejo Finlàndia no era perfecta. Era una societat que ranquejava en les relacions personals, per exemple, on certes addicions s’arrelaven per a sumir alguns ciutadans en la més asèptica i confortable soledat. Per això no parlà d’incorporar models sinó de copiar, d’adaptar humilment tan sols el que allí funcionava, en l’aspecte més pragmàtic.

Aquell home sí que va ser un mestre de trinxera, d’aquells que ho són les vint-i-quatre hores al dia, de poca retòrica i menys burocràcia, amb un cos gran que nodria l’esperança perquè aquells que l’envoltaven tingueren una vida millor. I moltes d’aquestes coses les aprengué lluny, en un país nòrdic on tant l’apreciaven, i ell, també agraït, els ho va deixar per escrit en un llibre que hauria de llegir-se com una bíblia: ‘Gràcies, Finlàndia’.