Granotes

Les granotes comencen a despertar. N’he trobat una entre l’agret d’un hort mentre feia encenalls. Per un moment m’he deixat dur pel rampell de neurosi que ens sol assaltar i he estat temptat d’agafar-la i buscar-li una bassa d’urgència per a assegurar-me que no li faltaria l’aigua. Encara que començava a fer fosca, he pogut seguir-li els bots fins que s’ha quedat estàtica, mimetitzada amb el verd tendre solcat de picades d’ombra. Segurament, ella esperava que m’allunyara i en pau, i així ho he fet. La humitat suficient arran de sòl m’ha retornat al món i he entés que allí era on la granota volia estar en aquell moment, o bé que passava de camí canviant de toll.

Prop d’allí, en el bancal de dalt, hi ha una basseta menuda al costat d’una canal. M’hi he acostat d’amagat entre els tarongers per a sentir les granotes cantar. M’he aturat alguns metres abans d’arribar-hi perquè aquests amfibis són cautelosos i deixen de raucar quan apareix la menor sospita de perill. Les granotes han passat pràcticament tot l’hivern endormiscades al fons de l’aigua, cobertes de llot i optimitzant al màxim la respiració dèrmica. Com uns faquirs devonians deturen les constants vitals i es preserven així de les inclemències hivernals i la manca d’insectes. Però alguns dies assolellats ixen de l’aigua i s’escalfen a la vora de les basses deixant a sota un xicotet rogle d’aigua com si foren uns banyistes que es relaxen després d’haver nadat algunes piscines. Però ho fan de forma silenciosa, sense pronunciar cap paraula perquè no es tracta d’un gaudi de la vida sinó d’una forma d’anar superant-la.

Ara, tanmateix, les granotes ja han despertat com la incipient olor dels tarongers i els mascles comencen a mostrar l’instint reproductor. Ho fan donant-se a conéixer amb un rauc greu, efervescent, que s’obri amb una cadència llarga i monòtona per a, després, fer-se més curta i entretallada. En conjunt, recorda un certamen fet amb els tubs d’escapament de màquines diminutes que acceleren egoistes sense por a atropellar els contrincants. Com que encara fa frescor, només se senten raucar dues granotes agosarades que han volgut ser les primeres a deixar-se notar.

Des de menut he sentit fascinació per aquests animals. En les llargues vesprades d’estiu buscàvem granotes cobrint-nos les mans i, si calia, els peus descalços amb el verd de les llentilles d’aigua. Quan n’agafaves una i la miraves de prop sostenint-li les llargues anques era com observar un vidre mullat, dòcil, sota una força, per a l’animal, suprema. Eren com minerals freds dotats d’un batec vital que els feia pujar i baixar la papada. Crec que tots els xiquets d’aleshores hem escrutat intrigats les membranes interdigitals de les potes posteriors, els dits que acabaven en una mena de boletes, els ossos del dors que semblaven la gropa d’un cavall flac, els ulls impertèrrits, insòlitament submisos i la pell, que pintada amb aquarel·les, variava dels grisos als bruns i dels bruns a totes les varietats de la clorofil·la.

Han sigut moltes les vegades que hem anat a pescar granotes a les basses grans. Aquesta era una pesca inofensiva, sense mort ni martiri. En una qualsevol canya es nugava un fil de cosir i a la punta s’enganxava un bri de cotó-en-pèl per a simular un insecte. Si era l’hora adequada, quan començava a amagar-se el sol, l’esquer els resultava irresistible i les granotes botaven amb un impuls impetuós que les feia empassar-se el cotó-en-pèl gola avall amb suficient resistència per a treure-les fins a terra ferma i acaçar-les, una vegada s’adonaven de l’engany i es desenganxaven, fent bots erràtics. Després, les retornàvem a l’aigua.

Recorde endur-me’n alguna a casa. Les posava en una safa rodona plena d’aigua al bell mig del pati, i allí passaven un breu captiveri, surant eixancades, aguantant les ditades d’un xiquet que volia assegurar-se que es mantenien vives.

Hi havia un altre xiquet més major que jo a qui son pare havia fet una gabieta de fusta i filferro on deia que criava les granotes. En duia unes quantes amuntegades i les passejava, desvanit, portant la presó portàtil d’una ansa, com si foren caderneres. Supose que no arribaria a esgotar-les en aquell exhibicionisme infantil i que el pare, conseqüent, li faria alliberar-les quan fóra hora. Per sort, les granotes poden sobreviure molt de temps sense menjar, estratègia que -com deia abans- practiquen a l’hivern, sota l’aigua, respirant a través de la pell. Potser, entrenant-se per a resistir la curiositat infantil o en espera de la bonança.