Guadasséquies (i II)

Al final, separada del poble, està l’església de l’Esperança a la qual s’arriba a través d’un camí empedrat amb lloses, envoltat de jardins i de solitud. Abans de continuar per aquesta senda, llig el panell que hi ha al principi. La construcció del pantà de Bellús el 1995 obligà a demolir bona part de Guadasséquies: pràcticament el nucli del poble on estava la plaça i aquesta església parroquial de l’Esperança. La perseverança dels veïns féu que es mantinguera el temple que ara ha quedat separat.

Ara és quan comence a entendre les coses, tan clares per als veïns, que d’alguna forma sent un rampell de vergonya per no haver-me’n assabentat abans. Crec que el que Guadasséquies va haver de fer va ser un sacrifici; potser sublimar la pena, la renúncia obligada en abnegació i benevolència. Imagine que quan es construí el pantà s’hagué de deixar un marge de protecció per a possibles avingudes que interaccionà dramàticament amb la vida d’aquest poble. Així que no tingueren més remei que arromangar la vora del poble que donava al riu i pujar-la cap amunt. Totes les cases es demoliren, segurament, com marcava la llei i només quedà en peu aquesta esglesieta digna i valenta que representa tots aquells que han viscut, viuen i viuran a Guadasséquies. Com de mal em sap! Per això, les fileres d’adossats, l’església nova, la cara vista de l’ajuntament; tot s’hagué de refer. I tal vegada, també, aquella placa d’agraïment als carrers pel centenari del Crist fou el reconeixement de l’aguant, de la fortalesa, potser, del conhort col·lectiu.

Vaig cap a l’església, al seu davant s’obri una gran plaça que abans deia estar delimitada per cases. La paret dreta de l’edifici ha mantingut durant la restauració les empremtes de l’antic tapial de fang, l’alquibla, de la mesquita sobre la qual es bastí aquest temple. Al penell llueix un sol de ferro. A sota, el campanar i l’espadanya pintada d’ocre. Inevitablement, a partir d’ací el meu deambular per Guadasséquies haurà canviat.

Ara veig que als jardins del voltant s’han aprofitat algunes de les productives oliveres dels bancals ultratjats i que s’han reconvertit en arbres ornamentals. Sens dubte, un mal menor. Al costat de l’església una escultura inextricable que deu voler ser un rellotge de sol. Continue cap a la vora. Ací es veu tot el regne del pantà, erm, trist, hivernal. No massa lluny, a la dreta, sobre un turó, resignat, Sant Pere. A l’altre costat, la presa, recta, imposada, harmònica.

Els estornells xiulen pertot arreu. Fan sorolls estranys, repiquen amb els becs i quan creuen que ja he entés el que em conten aixequen el vol. Al riu es veu poca aigua, morta, sense corrent. Dos bancalets atrevits preparen una sembra per a abastir casa. Retorne per l’altre costat de l’església on hi ha un parc ben cuidat. Per ací sembla que pasturen els conills que mantenen els cagarruters. Una pèrgola, torradors, bancs i taules d’obra.

Els lledoners mostren el brancatge esquelètic, talment com imatges d’arbres bronquials. Toquen les dues. Em pregunte si podré menjar alguna cosa al bar de l’entrada.

Torne cap al poble i m’he de torcar la moquita del fred que fa. Torne pel carrer de la Pilota que fa com una mena de barrera que separa el poble desaparegut. És, quan s’entén, una frontera invisible, una fortalesa on permetrien que començara la resistència del Guadasséquies vell. Més endavant s’ubica el poliesportiu, amb el frontó d’esquena a Sant Pere. Prenc l’avinguda del Crist, més ampla, i torne cap al jardí triangular. No es veu ningú pel carrer, ni se senten veus; tan sols la burla dels estornells que conten la història dels homes. L’estanc a aquesta hora és ja tancat. Les treballadores que feinejaven al parc tampoc no hi són.

Quan arribe al bar del costat de l’ajuntament trobe una jove pigosa que seu darrere del taulell. Quan li pregunte si serveixen dinars, em diu molt amablement que pot preparar-me -si vull- un bocadillet.

-M’estimaria més alguna cosa de calent, perquè estic gelat – li dic.

-S’entén -em contesta- per això ha d’eixir del poble i dinar a l’Hostal el Faro, que està al polígon industrial, a la vora de la carretera.

És allí on em dirigisc i quan arribe una cambrera m’indica una taula menuda per a seure. Enfront de mi hi ha una taulada de treballadors, tots amb l’equipament que mostra el nom de la forja on treballen. La majoria són homes forts, com si foren ferrers icònics asseguts en la taula semicircular del poblat d’Astèrix. Hi ha una altra taula amb tres comensals, que deuen treballar també en alguna altra empresa del polígon; i després dues taules més amb dos comensals solitaris, com jo.

M’atén una cambrera amb un lleu accent estranger, somrient, amb els ulls blaus i una cueta de feina. És jove i du unes arracades llargues i va vestida de negre com la resta de les companyes que pul·lulen pel restaurant. Les parpelles se li enrotllen, llargues i negres, i els llavis són d’un roig molt fort. Des del nas, fi i erecte, li baixa  molt pronunciada la fenedura del llavi superior cosa que li fa mostrar amb certa gràcia la blancor de les dents. Du unes celles de l’est, perfilades amb cura i en general mostra una coqueteria jove i guerrejada. Quan parla pronuncia les ‘ves’ i les ‘ces’ amb especial èmfasi, quasi pur, per a fer-ho de forma correcta.

Demane d’allò que em proposa i, en primer lloc, em serveix una amanida en un plateret amb dos gallons de tomaca, cogombre, ceba i olives. Estic a gust. L’evitern televisor engegat sense que ningú li pare atenció però fent companyia als solitaris. Amb el primer plat d’arròs al forn n’haguera tingut suficient, per això em limite a fussar tan sols el segon i a botar-me les postres per passar al café -del temps- perquè ja he entrat en calor. Quan me’n vaig, veig que el taulell ha anat omplint-se de parroquians que prenen café, parlen fort, bromegen, alguns proven sort a l’escurabutxaques i bromegen, familiars, amb les cambreres.

Torne a Guadasséquies i reprenc el camí allí on l’havia deixat. Baixe pel carrer de l’Ermita i ja des del principi estant sobresurt l’espadanya del temple rivetejada de bordeus, la cúpula turgent acabada en un cimbori. Vaig anant i a mitjan carrer veig com un gesmiler bota el mur d’un pati com si volguera escapar amb premeditació i certa traïdoria.

El carrer de la Diputació travessa amb la mateixa placa ceràmica de reconeixement pel centenari del Crist i intuïsc, sense por a equivocar-me, que també deu ser per altres coses callades. Torna a xorrar-me la moquita.

Al costat de l’ermita hi ha un parc i, darrere, el col·legi que ara està desert com anuncia la tórtora. Rere l’escola, més allunyades, torna a repetir-se el poble nou amb altres façanes de les cases llises pintades de colors forts. Com podrien haver sigut les coses i com són! -em dic.

La lluna plena comença a perfilar-se molt alta, acabada de començar la tarda. Enfront de l’ermita sembla que les casetes del calvari juguen al rogle amb els esvelts xiprers envoltant-les per tot arreu. L’estació catorzena, l’última, està a la mateixa façana del temple. S’hi llig: ‘Este Calvario se erigió en 1906. Siendo Vicario Dn Antonio Tormo Juan, y el Alcalde, Dn José Ramón Ferrando.’

Les portes conserven el daurat del llautó que es degué brunyir durant la restauració de 2002. S’hi veuen dues reixetes a través de les quals es pot escodrinyar, quan els ulls s’hi acostumen, la foscor ordenada de l’interior que més aïna sembla una església. A la façana hi ha un rosetó, com si fóra un fermall, protegit per una flor de pètals d’obra. Des d’ací estant descobrisc noves vistes de Sant Pere, potser la pròxima destinació. El riu, tan quiet com abans, l’ampla vall.

Rode pel carrer de l’Esperança i ensopegue amb una escultura titulada ‘Cep’, perquè deu ser l’objectiu de la representació. Però, igualment, podria ser una altra cosa bastida amb ferro i acer. Aquest, però, és un cep de quatre branques que sosté un cub brillant. Certa tristor quan m’acomiade d’aquest poble.