Guillem Rovirosa, profeta del món obrer

Aquest 2021, en el 75è aniversari de la fundació de la Germandat Obrera d’Acció Catòlica (GOAC), convé rescatar de l’oblit un home admirable que va ser alhora un cristià i un obrer de cap a peus: Guillem Rovirosa, primer militant i promotor de la Germandat Obrera d’Acció Catòlica, i que com ha dit Paco Guzmán, president diocesà de la GOAC de Màlaga, va ser ‘per a l’Església un autèntic miracle’.

L’any 1966, Victorio Oliver, que amb el temps seria bisbe auxiliar del cardenal Tarancon a Madrid (i posteriorment bisbe d’Oriola-Alacant), escrivia: ‘Guillem Rovirosa tenia durícies a les mans i fe vigorosa al cor. Va unir fermament l’enclusa, el taller i el seu dolor, la tela teixida d’injustícia i de desigualtats, amb una fonda vivència mística que s’alimentava de pregària i de silenci, de coratge i d’amor a l’Església’. I continuava: ‘Al món del treball i al projecte del Regne de Déu, els va fer bé aquella unió de Rovirosa’.

Guillem Rovirosa va nàixer a Vilanova i la Geltrú el 1897. Va heretar de sa mare la capacitat de sacrifici i de son pare un amor radical per la veritat, dos trets que li marcaren profundament la vida. En la seua joventut va abandonar la fe, que retrobà anys més tard a París, el 1932, amb motiu d’una trobada amb el cardenal Verdier. Per a Rovirosa, el descobriment de Crist va significar el lliurament radical a favor de l’apostolat de la classe obrera. Durant la guerra, els sindicats el van elegir president del Consell Obrer, cosa que li va ocasionar la presó l’any 1939.

Pius XII havia parlat de l’apostasia de la classe obrera per l’escàndol d’aquells que es consideraven ‘bons’. Per això mateix, Rovirosa es va consagrar a renovar el món obrer, malgrat les incomprensions i les difamacions que hagué de patir. Així, el 1946, emparat per l’Església i preocupat per la situació que vivia el món del treball, Guillem Rovirosa creà la GOAC.

Va ser el maig de 1946, quan la Junta de Metropolitans d’Espanya va acordar la fundació de la GOAC com a moviment especialitzat per als obrers dins de l’Acció Catòlica. Així, el Consell Nacional dels hòmens d’Acció Catòlica es va adreçar al Consell Diocesà de Madrid i encarregà a Guillem Rovirosa d’organitzar i posar-lo en marxa. D’aquesta manera, la crida que rebé Rovirosa per a engegar un moviment cristià especialitzat, confirmà i encarrilà la seua vocació d’apòstol dels obrers. Conscient que havia arribat el moment del seu lliurament a aquesta causa, Rovirosa deixà el seu lloc de treball per a dedicar-se totalment a la missió que se li encomanava de donar-se del tot al món obrer. Això va significar per a ell compartir la seua vida, forjant-se una autèntica mentalitat obrera i convertint-se en un obrer més. I com a tal sentia, vivia i actuava. Si ell no s’haguera donat radicalment a la causa obrera, no l’hauria seguit cap home que formara part dels ambients treballadors.

El gran desig de justícia que tenia Rovirosa el va portar a descobrir i a encarnar la unió amb Déu, des de l’espiritualitat de l’encarnació. Rovirosa va saber descobrir Crist, no pel seu pes tradicional i cultural, sinó per una experiència, per un trobament personal amb Ell.

Així, el setembre de 1946 es va reunir la Primera Setmana Nacional de la GOAC, que arribà a aplegar més de 300 obrers. I el primer de desembre del mateix any, Rovirosa va aconseguir traure el setmanari obrer ¡Tú!, que arribà a editar 43.000 exemplars, en uns anys on la premsa estava fortament controlada pel règim.

Guillem Rovirosa, que distingia entre qui ‘fa’ de capellà i qui ‘és’ capellà, estava convençut que els militants cristians necessitaven ‘sacerdots amb vocació apostòlica obrera’. Per això es queixava que ‘els nombrosos sacerdots amb vocació obrera que van eixint dels seminaris, són destinats a tasques que no tenen relació amb la promoció humana i cristiana dels treballadors’.

Rovirosa va saber fer-se humil amb els més menuts, però no es va deixar xafar mai pels poderosos. Amb una vida de pobresa, humilitat i sacrifici, Guillem Rovirosa estava content de no tindre res. Deia: ‘Qui vol seguir el Crist, és més feliç quan s’allibera de totes les necessitats’. I és que la GOAC està formada per hòmens i dones d’Església, que creuen que ‘aquesta Església, amb les seues llums i ombres, és l’Església de Jesucrist’. La GOAC són hòmens i dones treballadors ‘que tenim una experiència i una aventura’.

L’espiritualitat de l’encarnació va portar Rovirosa a un amor a l’Església sense condicions. La seua entrega radical pels pobres i la seua lluita contra la pobresa s’arrelava en la justícia. Membre de l’Institut Social Obrer del cardenal Herrera, Rovirosa somiava amb la responsabilitat apostòlica dels laics com a mitjà per a evangelitzar la classe obrera. Rovirosa va inaugurar una nova espiritualitat laical, amb un fort compromís social i polític, cosa inèdita en la història del cristianisme a l’Estat espanyol.

Incomprès i perseguit per alguns dels seus, el 1957 va ser injustament expulsat de la Comissió Nacional de la GOAC per la jerarquia, malgrat la seua total disponibilitat i el seu treball apostòlic. Així i tot, Rovirosa va entendre i va viure l’opció pels pobres des de la seua fe en Crist. Rovirosa estava segur que l’apostolat dels laics transformaria el món, per això era extremadament exigent amb ell mateix, però molt comprensiu amb els qui l’envoltaven. Influenciat per Von Balthasar, Congar, Guitton i Cardijn, unia la seua fidelitat a Crist amb la fidelitat a la classe obrera. I és que Rovirosa no era un teòric, sinó que l’anomenat ‘l’home del carrer’ sabia copsar la realitat de la gent treballadora.

Després de ser apartat de la GOAC, Guillem Rovirosa passà llargues temporades al monestir de Montserrat submergit en la reflexió, la pregària i l’acció de gràcies al Déu que l’havia cridat i enviat a evangelitzar el món obrer. Rovirosa va trobar sempre en el monestir de Montserrat una llar i un espai de pregària i d’amistat amb els monjos. El P. Miquel Estradé, monjo de Montserrat, escrigué: ‘De Rovirosa podem dir que fou un expert en caritat; no en aquella caritat de 10 cèntims, sinó en la caritat infinita de Déu, que inunda els nostres cors per l’Esperit Sant’. I deia encara el P. Miquel: ‘Rovirosa és més que un hoste. És de casa. Tots el coneixem i l’estimem. I ell ens estima entranyablement’.

Quan el 27 de febrer de 1964 es va morir, el P. Abat Cassià escrigué: ‘Rovirosa és l’home més espiritual que ha passat aquests últims anys per Montserrat. Per a mi, sempre serà un dels homes que més m’han ajudat a trobar Crist en els germans’.