Hem de tornar tots i totes

L’altre dia sentia l’escriptor Manuel Vicent comparar aquesta crisi sanitària amb una partitura on les notes estan permanentment canviant. I afegia l’autor de Tranvía a la Malvarrosa que sols els intèrprets amb més talent saben com interpretar una partitura tan inestable. Després, un metge cubà, expert en desgràcies humanitàries, definia la solidaritat com el fet de compartir les coses que es tenen i no compartir les que sobren.  Em va semblar que totes dues intervencions connecten amb el desconcert que ha generat el virus, en un món poc acostumat a viure amb un grau tan elevat d’incertesa, però amb una sòlida consciència cívica que ha emergit amb la pandèmia.

La irrupció de la Covid-19 ha somogut la nostra societat. Sols els més vells van viure la guerra i la postguerra. Foren dos moments històrics igualment dramàtics, però amb la diferència que l’enemic era visible, no com ara, que lluitem contra un fantasma tan despietat que impedeix fins i tot d’acomiadar-se de les víctimes com cal. I és que per afrontar una contingència com l’actual, amb un enemic sense rostre i tan canviant, ningú no estava preparat.

Malgrat tot, la resposta a aquesta angoixa ciutadana des de les institucions més pròximes, els ajuntaments, ha estat a l’altura del repte. I no ho dic sols per com hem tractat de fer front el virus des de l’Ajuntament d’Ontinyent. Ho dic perquè no tinc cap dubte que tots els batles i batlesses, regidors i regidores -i en conec uns quants-, han tret el millor que tenen per servir el seu veïnat. Igual que fan els integrants d’eixe llarg i valuós llistat de lluitadores i lluitadors que encapçala el personal sanitari. Unes persones que estan posant tots els seus coneixements i esforços per tal de mitigar l’impacte d’aquest malson. Tots i totes, cadascú des de la nostra responsabilitat, treballem amb l’objectiu que tot açò acabe com més prompte millor, i sobretot amb la menor quantitat de danys possible.

Amb eixa voluntat ferma de no deixar ningú en el camí, des de l’Ajuntament d’Ontinyent treballem en l’atenció dels menors més vulnerables, les persones majors i amb problemes de mobilitat, dels usuaris dels centres per a persones amb diversitat funcional i de tota la població que té qualsevol necessitat. En el servei d’atenció telefònica la gent gran pot demanar que li porten a casa aliments o medicines, la traslladen a un centre de salut o, simplement, fer una xerradeta amb algú, que sempre va bé i més si una persona viu sola, com és la majoria dels casos atesos.

Es torna a demostrar que la nostra gent és el valor més segur que tenim. El personal de l’administració central s’ha reconvertit al teletreball de manera eficient, el nostre cos de policia ha mostrat tot el seu potencial, així com Protecció Civil, mentre que els Serveis Socials són l’ànima del nostre ajuntament, amb una atenció impagable als col·lectius més desfavorits, en uns moments de màxima alerta social.

Parlava abans de la responsabilitat amb què estan afrontant la crisi els i regidores d’altres municipis. I no voldria acabar sense destacar el treball, la dedicació i l’emoció amb què el meu equip de regidores i regidors estan deixant-se la pell. Ja demostraren recentment la seua vàlua en la resposta a la DANA de setembre i la tasca a la Cantereria. Però en aquesta ocasió el repte és, si cap, més intens, i tampoc no els ha superats, ni de bon tros. Com també cal agrair a les formacions polítiques de l’ajuntament la seua disposició a consensuar i donar suport a les mesures, sempre complexes i difícils, preses en circumstàncies tan extremes com les actuals.

Mentre atenem l’emergència social també hem de planificar l’endemà. Per això hem presentat aquesta setmana un paquet de mesures econòmiques destinades a cuidar del nostre teixit productiu. Hem de cuidar les persones autònomes i les xicotetes empreses, i necessitarem un consum responsable i, si em permeteu, militant. Mobilitzarem molts recursos municipals per a tractar d’evitar que la crisi sanitària acabe sent també una crisi econòmica. A eixe repte vos emplace recordant una de les frases amb què vaig començar en la batlia -també enmig d’una crisi- i que vaig amprar de J. F. Kennedy: ‘no preguntes què pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu pel teu país’. En efecte, preguntem-nos què podem fer cadascú de nosaltres per Ontinyent en aquests temps incerts. Estic convençut que molt, i per això hem de tornar. El nostre poble ens espera. A tots i totes.

Jorge Rodríguez Gramage, batle d’Ontinyent