Jenni Rodà (Olot, 1982) i Neus Verdaguer (Olot, 1982) han guanyat el 23è Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida amb el recull de relats ‘Històries íntimes’. En rebre’l, parlem amb aquesta periodista i aquesta mestra, respectivament.

Jenni i Neus, en primer lloc, enhorabona! Com esteu després d’haver guanyat aquest premi?

Neus Verdaguer (NV): La veritat és que encara no ho acabo d’assimilar. Crec que fins que no passi tot aquest acte de lliurament del premi no n’acabarem de ser conscients. Ha sigut totalment inesperat. Una passada!

Jenni Rodà (JR): És un gran honor! Encara ara me’n faig creus, perquè sembla que no pugui ser. Normalment escriure és un acte que comporta aïllament i solitud, i que ara el que hem estat fent pugui ser públic i tothom en pugui gaudir, és un autèntic regal.

Tenim entès que Jenni ha guanyat el Premi de Narrativa Curta Vila d’Alcarràs o el Premi de Narratia Curta del Puig de Santa Maria, mentre que Neus ja té una novel·la publicada, Si no hi ha demà (2016). És el vostre debut en el gènere eròtic? Com decidíreu de presentar-vos-hi?

NV i JR: Sí, és el nostre debut en aquest àmbit. Tot i que juntes, abans, havíem escrit algunes coses, mai havíem tocat el gènere eròtic, i, de fet, ni se’ns havia passat pel cap. A aquest certamen, ens hi vam presentar per iniciativa d’en Càndid Sempere, un antic professor d’institut nostre, valencià, i que amb el pas del temps ha esdevingut un vertader amic. Ell és qui ens va parlar del premi, de la seva bona reputació, i qui ens va engrescar a participar-hi. I nosaltres, per seguir-li el joc i fer-lo content i, sobretot, per experimentar, li vam fer cas. I n’estem més que encantades!

I ja entrant en matèria, una de les preguntes gairebé obligatòries: on posaríeu la línia que separa l’erotisme de la pornografia?

NV i JR: L’erotisme suggereix, insinua, deixa que sigui la imaginació de cadascú la que recreï la història i, en canvi, la pornografia és completament explícita i no dóna marge a gaires interpretacions. I amb aquesta novel·la justament el que hem volgut és que el lector, quan tingui el llibre a les mans, es deixi anar i pensi i senti el que li vingui de gust, el que li provoquin les paraules escrites, i no pas narrar escenes de sexe perquè si.

L’altre comentari quasi obligat és que imaginem que sabreu que, a partir d’ara, us preguntaran si allò que conteu us ha passat. En canvi, si haguéreu escrit un rapte, un assassinat o un robatori, ningú confondria narrador i autor.

NV: Vivim en una ciutat petita on tothom es coneix. Som conscients, o potser no del tot encara, que més d’un i més de dos compraran el llibre per pura curiositat. Tenim la sort de ser dues autores i ningú sap on comença una i on acaba l’altra…

JR: Quan escrius històries que fan aflorar la intimitat dels personatges, qui ho llegeix, inevitablement, sempre hi busca la part de tu que hi deu haver. De segur que més d’un es pensarà que són experiències autobiogràfiques però hem de confessar que, a banda d’algun petit detall que sempre s’hi cola per defecte, tot és producte de la nostra imaginació.

En el cas de Neus, la novel·la anteriorment esmentada ja havia estat escrita a dues mans. Però, com ha estat escriure Històries íntimes a dues mans?

NV: Jo ja havia escrit amb una altra persona, la meva cosina, però la veritat és que era un gènere totalment diferent perquè explicàvem una història real i que, a més, jo havia viscut de prop. Posteriorment, amb la Jenni també hem escrit alguna altra cosa entre les dues, i la veritat és que ens entenem bé. Tenim estils diferents però la qüestió és saber trobar l’encaix perquè cada una pugui escriure lliurement, de la manera que li resulti més còmode, i després unir-ho tot perquè es complementi. Normalment això es tradueix en històries que tenen diferents veus, com és aquest cas.

JR: Jo, normalment quan escric, ho faig sola, però amb la Neus he sabut trobar una molt bona companya literària. No sé si hi fa el fet que ens coneixem de tota la vida —hem anat juntes a escola des dels tres anys— o la nostra passió per explicar les coses que ens van naixent a dins. Sigui com sigui, hem aconseguit arribar a un punt en què les dues podem congeniar sense renunciar a la manera que cadascuna de nosaltres té d’escriure.

Una de les coses que més va cridar l’atenció al jurat -per a bé, s’entén- és que les protagonistes de tots els contes foren dones. Fou inconscient o ho escriguéreu així expressament?

NV i JR: Ho vam fer de manera intencionada. Primer, perquè essent dues dones ens sentim molt més còmodes escrivint des d’aquesta visió. I, en segon lloc, perquè vam pensar que l’erotisme, el sexe i, en definitiva, aquest àmbit més íntim sempre ha estat molt relacionat amb el món masculí. I nosaltres hem volgut trencar amb aquest estereotip i fer que les lectores femenines es puguin sentir identificades en cada una de les escenes que descrivim. Com una cosa normal, quotidiana, sense avergonyir-se’n.

La gràcia, potser, és que són escenes molt quotidianes que, a la pràctica, poden ocórrer a qualsevol, no com aquelles històries ben rebuscades.

NV: Jo, personalment, escric sempre històries quotidianes i, en aquest cas, no ha estat diferent. M’agrada parlar de les coses que poden passar a tothom i amb les quals el lector es pot submergir fàcilment.

JR: Per a mi, la quotidianitat és quelcom cabdal a l’hora d’escriure. M’agrada fixar-me en els detalls, i recrear-m’hi, perquè penso que sovint són els veritables protagonistes de les històries. Els grans temes —l’amor, les diferents etapes de la vida, la mort, etc.— sempre són els mateixos, però és la quotidianitat amb què els vesteixis allò que els fa diferents.

Teniu més projectes literaris en ment?

NV: La Jenni, en aquest sentit, està produint molt més que jo i amb molt d’èxit. És molt més metòdica i formigueta; l’admiro en aquest sentit. Jo escric a batzegades i una mica obsessivament. De totes maneres, tenim una obra escrita entre les dues que ens faria molta il·lusió que pogués publicar-se. Per a nosaltres és una petita joia de la qual estem molt orgulloses. Vés a saber si el fet d’haver guanyat aquest certamen ens obre portes i acabem traient-la a la llum…

JR: Per a mi, escriure, des de fa aproximadament un any i mig, que és quan m’hi vaig posar, s’ha convertit en una veritable passió i també en una necessitat. No puc estar gaire temps sense fer-ho i m’agrada tenir aquest espai tan meu en què tota la resta esdevé secundària. Amb això vull dir que els projectes mai no deixen de voltar pel cap, encara que llavors materialitzar-los sigui més complicat, i segur que aquest premi ens engrescarà a fer altres coses juntes, o a fer un pas més amb el que ja hem fet.

Com que sou d’Olot, la pregunta és indefugible: podem estar davant les últimes escriptores catalanes que han guanyat un premi de l’Estat espanyol pertanyent-hi encara? Com esteu vivint aquests dies tan històrics?

NV: La veritat és que els estic vivint implicant-me tant com puc amb la meva comunitat, el meu poble, i lluitant pel que considero que és un dels drets més bàsics de tots. Més enllà de la ideologia, hi ha la llibertat d’expressió. No es pot negar el dret a l’expressió a tot un poble que clama que vol votar.

JR: El que està passant aquests dies és vergonyós i denigrant, i és impossible quedar-se immòbil davant aquests atacs a uns drets tan fonamentals. No podem permetre que la lluita del passat quedi en l’oblit. Ens hi va el nostre present i també el futur. Hem d’evitar malmetre la democràcia.

Com veieu les relacions literàries entre el Principat i el País Valencià? Molts escriptors valencians no aconsegueixen passar el Sènia cap amunt, però molts escriptors catalans, tampoc cap avall.

NV i JR: Això ens indica que hem de continuar treballant en la idea d’uns Països Catalans units i cohesionats, que creguin en la seva llengua i en la seva cultura, i que les potenciïn. Hi ha feina feta, però no podem deixar d’insistir-hi.

Feu-nos un tast sobre Històries íntimes, per favor.

NV i JR: Pensem que és un recull que pot agradar a un públic molt divers, pel que comentàvem abans de la quotidianitat, sense necessitat de ser amants de la literatura eròtica. No és un simple recull d’escenes sexuals, sinó que és la visió de la sexualitat i, per extensió, de la manera de viure i d’entendre la vida de tres generacions de dones d’una mateixa família.
Voleu afegir-hi res més?

NV i JR: Estem immensament agraïdes pel premi rebut. I des d’aquí volem aprofitar per donar les gràcies a en Càndid, el nostre professor, amic i amant de la literatura, per damunt de tot per creure en nosaltres, per animar-nos a intentar-ho i per fer que a partir d’avui ens puguem considerar una mica més escriptores.

Moltíssimes gràcies, i gaudiu del premi!