Història d’Espanya (1)

Era una d’eixes anàlisis rutinàries de sang i d’orina que, arribats a certa edat, un comença a fer-se cada any per si de cas. Ja saben: hemograma, velocitat de sedimentació globular, siderèmia, ferritina, triglicèrids, bilirubina total, etc., etc., etc. Dels resultats no entenc absolutament res, i quan els duc al metge només espere en silenci que em diga ‘Tot està bé’. Doncs bé, en una d’aquestes ocasions vaig preguntar si, excepcionalment, en compte de les proves oficials, em podia fer una anàlisi de sang i d’orina en què es detectara el percentatge de sang cristiana, mora i jueva que corria per les meues venes. El metge em va mirar un poc estranyat, però hi va accedir sense posar cap objecció.

Arribat el dia dels resultats de l’anàlisi, el metge va obrir el sobre, i en compte dels set o vuit fulls que els laboratoris acostumen a incloure, només n’hi havia  un amb unes poques unes ratlles. En llegir-lo em va: ‘Lamente informar-te que el percentatge més alt de la teua sang és iber, i la resta és bastant residual, amb uns pocs residus grecs i romans prou normals si tenim en compte la zona on vivim’. Em vaig quedar un poc estranyat, i de camí a casa anava pegant-li voltes a l’assumpte, ja que jo imaginava que tenia molt de romà

Ja a casa vaig obrir l’armari de lluna i a poc a poc ho vaig anar  comprenent. Era baixet, moreno i els pocs cabells que em quedaven, encara que ara són blancs, en un temps llunyà van ser negres. Mentre em palpava el cap, de sobte ho vaig acabar de comprendre: tots els meus avantpassats des de primeries del segle XIX s’havien dedicat al conreu de la terra.

No obstant tot això, i no convençut del tot del resultat de l’anàlisi, i més tenint en compte que el meu fill fa 1,83 m d’alçada i no l’atrau gens el bancal, vaig tornar al metge a veure si em podia repetir la prova. Li vaig explicar que jo m’havia criat amb la llet de les vaques del meu avi, dit Tomeu el de les vaques, tal com si fóra cosí germà de Ròmul i Rem, però mamant d’una vaca, mentre que el meu fill no va prendre Pelargón sinó Nidal 1 i Milupa 1. Em va dir que això no tenia res a veure, que eren accidents de la naturalesa que no tenen explicació científica.

El resultat de la segona anàlisi deia que tenia sang celtibera, però predominantment ibera. De regrés a casa anava pegant-li voltes una altra vegada i recordant coses que havia aprés no sé si en l’Enciclopedia Álvarez de primària o en l’Ubieto de segon de carrera: els ibers i la seua afecció a l’adoració de les muntanyes, rius i boscos; en poques paraules: la crida de la terra.

Per cert, l’Ubieto era un manual d’Història d’Espanya que els estudiants de Filosofia i Lletres  de la meua generació van sofrir en segon curs de comuns. En realitat, els autors eren Ubieto, Reglà, Jover i Seco. En aquells anys quan deies ‘Ubieto’ era com si se t’haguera travessat un osset en la gola i no pogueres respirar amb normalitat: hi havia gent en cinquè curs, de la carrera de lletres que fóra, que encara la portava pendent.

El metge també em va dir que tot el que m’havia eixit en la sang era molt residual, vestigis de l’època en què el nostre país era terra de conills i també del pas dels fenicis. 

Resum de la primera lliçó per als qui no els agrada la història: tenim sang ibera, celtibera,  fenícia, romana, mora, etc. Som una barreja de cultures, un melting pot que diuen als anglosaxons. De tota manera no creguen vostés que amb  aquests coneixements aprovaran cap examen d’història, però com a resum per si van pel carrer i algú els pregunta per la seua identitat, cosa improbable, no està malament del tot. Si m’ho pregunten a mi, diré sense dubtar-ho: ‘Sóc un iber evolucionat del segle XX’.

En la segona lliçó que, donades les circumstàncies excepcionals per la covid-19, no sabem quan serà, els parlaré d’un rei borbó impresentable, impresentable. No avance més detalls.