Història d’Espanya (3)

Si se’n recorden, havíem deixat el relat de la Història Contemporània d’Espanya quan el 1823 un exèrcit francés anomenat els Cent mil fills de Sant Lluís l’havien envaïda una altra vegada per tornar al tron al pitjor rei, l’impresentable  i capsigrany Ferran VII, aleshores presoner a Cadis, ‘restituyéndole a la plenitud de sus derechos, según decíamos entonces’ (paraules de Pérez Galdós tretes de l’Episodi Nacional del mateix títol).

Aquell fet significava el final del Trienni Liberal i l’inici de la Dècada Ominosa o segona restauració de l’absolutisme (1823-1833), dècada que, com ja es poden imaginar per les paraules, no va portar res de bo —ajusticiament de la liberal Mariana Pineda i afusellament del general liberal Torrijos i dels seus companys—. Ara l’exèrcit francés, l’etern enemic, venia a venjar-se de la derrota patida en la Guerra del Francés (1808-1814) i a tornar a recordar-nos que ells eren els amos i senyors del món. Els liberals que no van poder pegar a fugir on fóra les van passar ben magres. Exemple: Riego, militar i polític liberal, va ser penjat.

Si no entenem un poc el segle XIX, no entendrem tampoc el XX ni el XXI, i tota la dansa eixa de ‘las dos Españas’ amb conservadors i liberals, dretes i esquerres que arriba fins als nostres dies. Hui en dia, els qui millor coneixen el segle XIX —deixant de banda els qui estudien professionalment Història a la Universitat— són els alumnes de 2n de Batxillerat i els seus professors, perquè han de sofrir l’EBAU. Qualsevol alumne actual d’eixe curs ho faria millor que jo i a més els explicaria la derogació de la llei Sàlica i l’aplicació de la Pragmàtica Sanció, eixe as que Ferran VII es va traure de la mànega en el moment oportú perquè el seu germà Carlos Maria Isidre de Borbó no fóra successor a la corona. Amb el pas del temps, moltes coses que vam aprendre en el passat van diluint-se, fins que finalment acaben per oblidar-se. A la Història no li passa el mateix que a les taules de multiplicar: a força de posar-les diàriament en pràctica, no les oblidem mai.

En morir Ferran VII, com que la filla Isabel que l’havia de succeir tenia tres anys, passà a governar la seua viuda, Maria Cristina. I va començar un altre embolic, ja que, com he dit, el germà de Ferran VII, Carles, també aspirava al tron. I de nou comença una lliga de futbol entre els contrincants de sempre, però ara les samarretes dels conservadors portaven l’estampació amb el nom de Carlistes FC, mentre que en les dels liberals (progressistes o moderats) posava Cristins UE primer, i després Isabelins UE. És a dir, de moliner mudaràs, però de lladre no t’escaparàs. Pels carlistes (els de ‘Dios, Patria y Rey’) van fitxar els eclesiàstics (enemics declarats del liberalisme i del constitucionalisme), tots els contraris a la separació Església-Estat, i també els partidaris dels furs (amb privilegis medievals) a Navarra, Provincias Vascongadas, Regne de València, Aragó, Mallorca i Catalunya, que havia suprimit Felip V, i que, com és natural, volien recuperar. Al medi rural va quallar el carlisme, amb el clero local al capdavant, manipulant el poble analfabet de què vam parlar en la lliçó Història d’Espanya (2). ‘No parleu castellà, que és la llengua dels liberals. Cal parlar basc’, deien els clergues en les misses dominicals de les dotze.

La reina Maria Cristina, per a poder enfrontar-se als carlistes, va fitxar primer als liberals moderats, i els liberals radicals es van enfadar. També es van apuntar a eixe equip algunes altes jerarquies eclesiàstiques. En la davantera s’alineaven polítics progressistes, liberals partidaris del progrés social i la modernitat, i també militars d’alta graduació. Total, que es va muntar un canyaret amb molta crispació social i crema d’esglésies i capellans inclosos. Finalment, en 1837 teníem una altra Constitució, aquesta vegada liberal, ja que la de 1812 pareix que s’havia quedat desfasada i calia adequar-la a les noves necessitats del temps. Per eixos anys va tenir lloc la Desamortització de Mendizábal, procés pel qual es va expropiar a l’Església terres i béns que es van posar en el mercat a subhasta pública. L’Església, fins aquell moment, era propietària d’un terç de les terres d’Espanya. Als bisbes no els va pegar gens bé l’operació. I la cosa va tindre conseqüències: una altra guerra (carlista).

En fi, que les dues Espanyes de tota la vida —la conservadora i la liberal— ja tenien els equips formats per a començar els encontres de futbol no amistosos: camp contra ciutat, tradició enfront de modernitat, dretes contra esquerres. Després de la primera guerra carlista va vindre la segona, i després de la segona, la tercera. Una lliga futbolística amb descansos que va tindre entretinguts els espanyols practicant l’esport que més ens agrada: matar-se uns als altres en guerres civils. 

No hem d’oblidar que des de la invasió napoleònica existia una certa afició i gust per la pràctica bèl·lica, així que ser militar es va convertir en una professió en alça arribant a desbancar als qui feien la carrera eclesiàstica, la més prestigiosa d’aleshores. Exemple: el general Baldomero Espartero, l’heroi espanyol dels dos primers terços del XIX  (nové fill de la seua família, amb tots els germans clergues), després d’haver estudiat i obtingut el títol de Batxiller en Arts i Filosofia a la Universitat d’Almagro  —aleshores s’ingressava a la Universitat a tretze anys—, es va enrolar en la Guerra del Francés com a soldat distingit (per haver fet una carrera) i no com a soldat normal, amb la qual cosa els ascensos eren més fàcils. I a gosades que Espartero va fer carrera, sent un home disciplinat a més de  valent. Però no per això es va deslliurar de l’exili a Anglaterra després del seu període de regent (1840-43) en el moment en què la reina Cristina també va haver de fer les maletes i exiliar-se a França, mentre la filla Isabel encara era menor d’edat. 

En les tres guerres carlistes (1833-1876), amb descansos, com en els encontres de futbol, els militars van poder assajar tota mena d’estratègies bèl·liques, i no sols ells, sinó també el poble. I quan no es feia guerra ací, es feia en les colònies espanyoles que lluitaven per la independència o a l’Àfrica. Dic jo que deu ser per això que els espanyols tenim un esperit i ardor guerrers tan arrelats. Entre els seguidors del futbol de Carles Maria Isidre de Borbón hi havia Rússia, Prússia i Àustria (els països més carques del moment), mentre que entre els de  Cristina (i després,  Isabel),  Portugal, Anglaterra i França. Hi havia, com poden veure, molts espectadors europeus, i cadascú donava suport al seu equip!

Si al segle XVIII vam tindre cinc reis, el segle XIX va ser un desficaci pel que fa al ventall de formes de govern.  Cite  Pérez-Reverte, que posa un poc d’humor a l’assumpte: ‘Sumando reyes, regentes, reinas, novios de la reina, novios del rey, presidentes de república y generales que pasaban por allí, incluidas guerras carlistas y coloniales, tuvimos dieciocho formas de gobierno diferentes, solapadas, mixtas, opuestas, combinadas o mediopensionistas’. I si parlem de constitucions: sis! 

La bona qüestió és que amb el matrimoni que li va preparar sa mare, a la reina Isabel li va tocar la loteria: es va casar amb el seu cosí Francesc d’Assís de Borbó, ‘maricón de concurso y con geranios en la ventana’ (cite de nou Pérez-Reverte, que conste). El segle XIX no era el XXI i encara no estava aprovada la Llei Orgànica 2/2007, de 22 de març per a la Igualtat Efectiva de Dones i Homes. I clar, tot el que passava en aquell matrimoni reial va ser un escàndol. El rei consort, amb més banyes que una daina, tenia els seus amiguets que també feien les seues conspiracions. S’entén perfectament que la reina s’aficionara a l’intercanvi carnal —pegar nanos, parlant clar— de tal manera que dels onze fills que va tindre, potser ni dos foren del mateix pare (militar), que ja és mèrit. De tot això estava al corrent fins i tot el Vaticà, on el papa Pius IX la va guipar: ‘Es puta, però pietosa’. Alguns  historiadors diuen que el pare del futur rei Alfons XII era el favorit Enrique Puigmoltó, fill de Rafael Puigmoltó, segon comte de Torrefiel (d’Ontinyent). Sembla que aquest embolic amorós va acabar quan ‘Enrique Puigmoltó fue destinado a Valencia y […] [la reina] puso punto final a sus aventuras con militares jóvenes, guapos y laureados con la Cruz de San Fernando’ (segons Carmen Llorca en Isabel II y su tiempo). 

I entre faena i faena, a la reina li agradava de fer i desfer governs al seu gust i de pas posar algun general que venia d’alguna batalla de la guerra carlista que tocara, com Espartero, O’Donnell i Narváez. Afusellaments i repressió era el llenguatge emprat contra els qui es queixaven i protestaven, d’ací la creació en eixos moments del cos de  la Guàrdia Civil per a garantir la seguretat al medi rural. Es trobava a faltar una revolució i això és el que va ocórrer el 1868, any en què la Revolució ‘Gloriosa’ encapçalada pels generals Prim i Serrano enderrocaria la reina, a qui va pillar de vacances pel nord de la península amb el conseller-amant Carlos Marfori. Eixa aventura amorosa de la reina amb Marfori, d’entre moltes altres, va ser font  d’inspiració de diverses estampes pornogràfiques i lascives atribuïdes als germans Bécquer que es van publicar l’any 1991 amb el nom de Los Borbones en pelota. 

Fins a la Revolució ‘Gloriosa’, la reina havia estat entretinguda entre sementals que acudien a palau a satisfer-la sexualment, i polítics i generals que no es podien veure entre ells i que lluitaven per una parcel·la de poder nomenant i cessant a qui els rotava. I mentre passaven aquestes coses,  els catalans començaven a  fer-se d’or amb la florent indústria tèxtil, i els bascos amb la metal·lúrgica. Espanya començava a viatjar en tren; per exemple, el servei València-Alcoi va entrar en funcionament el 1904, any en què Isabel II moria exiliada a França, on hi era des de 1868, tal com havia fet sa mare el 1840. No hi ha manera: als reis els costa molt d’entendre les coses i també d’aprendre alguna lliçó del passat.

En eixe 1904 es posava en circulació la pesseta que va rodar fins al 1999. Els terratinents del moment començaven a especular, i la classe obrera i camperola continuava analfabeta i explotada pels cacics del moment. Tot això per no parlar dels pobres desgraciats que havien d’anar a fer la guerra, ja que no tenien diners perquè algú altre hi anara en el seu lloc.

Com a anècdota de què suposava l’arribada de la modernitat i de la indústria per aquells anys, a Alcoi, concretament el 2 de març del 1821, més de mil dos-cents homes amotinats i sense feina, procedents de les poblacions del voltant, es van concentrar a la vora dels rius Riquer i Molinar amb l’objectiu de cremar dèsset màquines de filar. Els anys següents, aquesta ciutat patiria tres episodis luddites, tot i que només van aconseguir el seu objectiu l’any referit. Eixos esdeveniments rebien el nom en record del  teixidor anglès Ned Ludd, qui el 1779 va destruir un teler mecànic a Nottingham com a reacció contra el maquinisme incipient a què acusaven de generar atur entre els treballadors.

Quan va morir Isabel II a París, després de trenta-cinc anys a l’exili, el seu nét Alfonso XIII ‘recibió la noticia en Barcelona y Maura le aconsejó que no se mezclase mucho con aquella muerte. No fue a París a recoger el cadáver y éste fue enviado directamente a El Escorial. No convenía que Madrid recordase demasiado el fantasma de una monarquía que se creía conjurado para siempre’.

Com a lectura seriosa els recomane el llibre d’Isabel Burdiel Isabel II. Una biografía (1830-1904), d’on he extret les paraules del paràgraf anterior, i com a lectura més entretinguda sempre tenen els Episodios Nacionales de Pérez Galdós. Jo ara estic llegint, per si volen saber-ho,  Los Cien Mil Hijos de San Luis.

Només em resta demanar disculpes als historiadors professionals per la interpretació sui generis que faig del segle XIX espanyol, un període convuls de la nostra història recent i tot un món per explorar. De totes les proeses oficials i personals del temps d’Isabel II no crec que el meu professor d’Historia a l’INEM d’Albaida, don Reyes Esteban Bernal, ens en contara la meitat, ja que d’haver-ho fet me’n recordaria d’alguna cosa.