Homenatge a Al Tall

El 18 d’octubre de 2013, al Palau de Congressos de València, Al Tall deia adéu als escenaris. Havien passat 38 anys des de la seua fundació i més de 20 discos a l’esquena. Un any abans, en un comunicat de premsa, comunicaven la dissolució com a grup i recorde llegir-ho amb un nuc a la gola, amb una sensació de buidor, profundament trista… Ovidi de vacances, Raimon quasi retirat, Llach retirat… i ara Al Tall? No podia ser cert… però sí, sí que ho era.

Al Tall m’ha acompanyat durant tota la meua joventut. Si em pare a recordar moments, en molts d’ells m’ha acompanyat la seua música. Els vaig descobrir amb 13 anys, a l’institut, però no recordava amb quina cançó fins que em va vindre al cap el context, el record… era el ‘Cant dels Maulets’, com no.

El 25 d’Abril passat a la plaça de bous de València, en una manifestació històrica en què recuperàvem la plaça després de 16 anys de censura, perquè era censura, vam viure moments intensos. Just abans de començar el concert, va començar a ploure. Molta gent que era asseguda es va alçar per a resguardar-se de l’aigua, però molts més, com jo, no ens vam moure del lloc. Havíem sobreviscut a 20 anys del PP i havíem tardat 16 anys per a tornar a aquella plaça pel 25 d’Abril. D’allí no ens movia ningú. A mitjan concert ea va apagar la llum amb el Cant dels Maulets, però la gent va seguir cantant, ben fort, evidenciant que, encara que Al Tall apague la llum dels escenaris, ací estarem passant-nos la bóta i seguint tocant, ben fort i amb la cara ben alta, com ens han ensenyat tots estos anys.

Per a qui ens estimem Al Tall, ens resultava impossible dir-los adéu sense dir-los gràcies. I per això vam organitzar un xicotet acte a manera d’homenatge, que va tindre lloc el divendres 23 de setembre al Teatre Echegaray d’Ontinyent. I els vam poder donar les gràcies, perquè vam tindre l’orgull de comptar entre els assistents amb Soledad Desfilis, mànager i mà dreta del grup, a qui tenia moltíssimes ganes de conéixer després d’haver estat més d’un any intercanviant correus electrònics amb ella, i al seu costat, Vicent Torrent, Maribel Crespo i Manolo Miralles. No tinc paraules per a expressar-vos què va ser tindre’ls al pati de butaques… pressió, però tantíssima emoció!

Començàrem l’homenatge amb la presentació del documental Sempre Al Tall. Qui va escollir-ne el títol, va encertar de ple. El documental acompanya Al Tall en el comiat dels escenaris i ens fa còmplices de les reaccions que va comportar l’anunci de la seua retirada. Sempre Al Tall repassa la llarga trajectòria del grup, des dels treballs d’investigació casa per casa recuperant cants populars valencians, fins a la consagració com a referent musical i símbol de la reivindicació lingüística i cultural. Us el recomane!

Si tenim en compte que Ontinyent és bressol de músics, la combinació perfecta estava servida per fer un bonic acte, i per això, la segona part de l’homenatge va ser una posada en escena de diversos temes d’Al Tall interpretats per una preciosa varietat de grans professionals de casa nostra: Gent del Desert, El Regall, Atzukak, Menestrils, Toni Violí, Noe, Miquel Gironés i el Grup de Danses d’Ontinyent.

Al País Valencià, dites com ’Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança’, rememoren aquesta derrota però no hi ha res com escoltar Lladres en la veu de Toni Violí i Jesús Barranco per fer-nos alçar la cara. Vam començar fortet l’homenatge. Tot seguit, un tema que té com a motiu central la tradició tèxtil, ‘Quan el moreno’ en la veu de Toni Violí, acompanyat per Gent del Desert i El Regall. I aleshores va arribar un dels moments de quedar-nos sense alé… Un quintet format per Menestrils i Toni Violí cantaren a cappella ‘A Miquel Grau’. Perquè no podem oblidar.

Era moment de canviar el to solemne que havia agafat l’acte. Escoltar ‘El bolero de l’Alcúdia’, amb lletra de Vicent Andrés Estellés i, en aquesta ocasió, amb la magnífica veu de Consol Rico va ser un autèntic plaer. En aquesta ocasió no eren dotze les parelles que ballaven, però les dos parelles del Grup de Danses d’Ontinyent van fer més que un bon paper.

I ja començant la recta final de la segona part de l’acte, una actuació especial: des de la distància, Miquel Gironés acompanyava en un vídeo Carles (Atzukak), Noe i Jesús Barranco (Gent del Desert) amb ‘Darrer diumenge d’octubre’, tema centrat en l’Aplec del Puig. El camí és ben sabut.

Amb els ànims en alt dels músics i del públic assistents va arribar un dels moments àlgids de l’homenatge. Tots els músics que van col·laborar en l’homenatge van pujar a l’escenari per a compartir un dels nostres himnes: ‘Tio Canya’.

El punt final de l’acte el va posar, com no podia ser d’una altra manera, ‘El Cant dels Maulets’. Pell de gallina entre bambolines veient Maribel Crespo, Vicent Torrent i Manolo Miralles i tot l’Echegaray en peu. No podia deixar d’admirar l’estampa.

Vaig poder parlar amb Soledad, Maribel i Vicent una estona, i vaig tindre el grandíssim orgull de compartir una bona estona després de l’acte amb Manolo (encara no m’ho acabe…). Converses que no tenen preu. Persones honestes i amb una modèstia absoluta. Espere que siguen conscients de com els estimem, els respectem i de quant els trobarem a faltar dalt els escenaris.

De la conversa amb Manolo Miralles només vos diré que li vaig fer dos promeses, però  me les guarde per a mi soles… i també, com deia aquella pel·lícula de Bogart, ‘crec que ha nascut una bonica amistat’. Si m’ho diuen fa 20 anys…

No tinc més que paraules d’agraïment a totes les persones que ho han fet possible. Des de Vilaweb i el Cine Club Utiye, que ens han ajudat amb la difusió, al Casal Jaume I de la Vall d’Albaida i Compromís en l’organització junt amb tots els músics que es van deixar la pell en assajos, quadrant horaris, quadrant sons i veus… gràcies, mil gràcies! Als músics, no em cansaré de dir-vos-ho. A totes i a tots: sou molt grans. Grandíssims! No deixeu mai de sentir la passió que sentiu, perquè la transmeteu i, això, no té preu.

I gràcies a tots els qui ens acompanyàreu en una nit tan màgica. Espere, de tot cor, que la gaudíreu tant com nosaltres dalt l’escenari.

I seguim tocant mentre esperem que vinguen altres dies que bufe bon vent!

Sembla que almenys la direcció ha canviat…

Maulets, en peu!