Homes

Es diu que les dones han hagut de conquerir un món d’homes. En aquest sentit, el fet que qualsevol dona puga seure al davant dels comandaments d’un tractor agrícola i, si li ve de gust, practicar el tir al plat un diumenge al matí demostra que aquestes són iguals que els homes. I em referisc només a l’aspecte muscular de la qüestió, perquè si es tracta de demostrar la preeminència intel·lectual femenina, basta amb una ullada als seus èxits acadèmics, com es publica abundantment els darrers anys. Però per a moltes dones açò no és prou. Segurament, els mil·lennis que han hagut de viure sota la supremacia testosterònica els obliga a haver de demostrar constantment la vàlua del gènere. Cosa que s’evidencia de seguida que troben, de vegades amb prou feines, l’oportunitat que els cal.

Si retrocedim en el temps, l’antropologia elemental afirma que en les primeres cultures recol·lectores-caçadores els rols dels homes i les dones estaven rotundament separats. Era una qüestió de pura conservació. Els homes caçaven mentre les dones recol·lectaven vegetals i s’ocupaven de criar la prole. És més, existien en aquest sentit tabús sobre la divisió de la feina. Igualment s’explica que aquesta separació laboral s’imposava en moltes cultures per tal de garantir la supervivència col·lectiva optimitzant els esforços dels seus membres.

Fou en aquestes societats recol·lectores quan se suposa que es produí la familiarització del mascle, és a dir, que s’inicià la domesticació de la testosterona perquè el baró troglodític anés a dormir a casa. Sembla que l’home primitiu, seguint el seu instint bàsic de primat, era un ésser eminentment social però poc sociable i amb tendència a la dispersió. Així, s’hagué d’inventar el pare de família, el patriarcat, perquè servira d’unió entre el silvestrisme de la cacera -font indispensable de proteïnes- i la docilitat de la llar. Ara que, perquè aquest invent tingués èxit, s’hagué d’escometre un amansiment hormonal que en l’actualitat resta inacabat. Però aquest és un altre tema.

Fent un salt en el temps, se sol explicar que els recol·lectors evolucionaren cap a la societat hortícola. La nova etapa suposà el desenvolupament d’una agricultura elemental basada en una simple estaca o en una rudimentària aixada per a sembrar. S’infereix que d’aquesta nova tasca se n’ocupà bàsicament la dona. De fet, s’estima que amb aquest nou sistema de sembra rudimentària, les dones produïen al voltant del 80% dels aliments. L’aplicació de la nova tècnica els permetia de mantindre ben alimentada la tribu, i tots n’estaven tan agraïts que la majoria de les deïtats d’aquesta època es feren femenines.

Més endavant, l’ús del forcat va fer que els minúsculs horts conreats per dones evolucionaren cap a una forma de producció masculina i massiva. Aquest fet inicià l’etapa agrària, en oposició a l’anterior, purament hortícola. És un fet que passa desapercebut, però l’ús del forcat dugué la supremacia dels homes, ja que llaurar és una tasca incompatible amb l’embaràs, per exemple. Fou aquell el moment en què les deïtats canviaren i es feren masculines.

Alguns teòrics opinen que la determinació perquè fora el més capaç qui llaurara fou una co-creació, és a dir, una decisió consensuada entre homes i dones. Això no obstant, suposà que les relacions socials començaren a organitzar-se al voltant de la força de producció. Per altra banda, l’agricultura amb forcat era tan efectiva que va crear uns excedents alimentaris inusuals. Així, el superàvit va permetre l’alliberament d’una bona part dels homes que, ara, només s’havien de preocupar d’omplir el temps de lleure. Començaren a entretenir-se pintant, fent política, guerrejant o caçant esportivament. El resultat va ser que l’home, amb els seus excedents, dominà l’esfera pública mentre la dona governava la privada.

Però des de fa dos segles, l’aplicació de la tecnologia a la producció suposà que la força física ja no determinava la subsistència. Una gran conquesta. Quan la societat esdevingué industrial fou quan començaren a aparéixer els primers moviments d’alliberament femení. Els músculs ja no eren imprescindibles per a donar a menjar. És per això que, en la societat postindustrial, la dona pot conduir un tractor per a llaurar, infatigable, fanecades i fanecades de terra i, diumenge, si li ve de gust, també pot anar al club de tir per a practicar amb els plats. Sempre serà millor que caçar un innocent colomí o fer, com fan els bròfecs, la guerra.