Hostal Sant Jordi

L’hostal estava entre el carrer dels Mestres i el de Bonaire. Per davant passava l’avinguda de les Comarques Catalanes, recreant-se, just enfront d’aquell edifici de quatre plantes, en una replaceta de modèstia. Durant molt de temps la pensió devia quedar pràcticament als afores del poble perquè degué ser edificada a correcuita. És com si, la construcció de la nuclear anys enrere, hagués sumit els pobles de la comarca en unes febres que els feren delirar cobejant una prosperitat futura, acostumats com estaven a viure del secà. Degué ser com si cada família, després d’escotar que els peixos començarien a remuntar el riu en abundància, ideara les seues pròpies arts de pesca a fi d’afinar la persuasió i d’atrapar-ne com més, millor. Supose que d’aquella època venien els innumerables bars, ultramarins i tota mena de comerços moderns per aquell indret. No era altra cosa que la reconversió dels baixos de les cases particulars.

Segurament, en aquells dies d’eufòria, el poble va començar a créixer i ho va fer per l’únic costat que podia. Dic jo que devia ser quan el propietari de l’hostal s’arriscà amb una xarxa més ampla que la que pararen els veïns i manà construir aquella fonda que, a una mala, podria transformar-se en una finca de pisos. O, potser, fóra a l’inrevés. Quan el vaig conéixer, aquell era ja un home gran. El dia que hi vaig arribar el vaig trobar darrere de la barra, recolzada tota la seua amplària en un avantbraç, inclinat, mirant amb ulls esmortits el televisor que penjava en la paret d’enfront. Vaig travessar el laberint de taules i cadires, que formaven els nusos del salabre en què havia convertit el menjador del bar, fins a arribar on estava l’home. Quan li vaig demanar per una habitació, ell va mostrar sobretot desinterés i amb pocs compliments es girà i agafà una clau, donant per fet que m’allotjaria allí. 

Vam eixir al carrer perquè a les habitacions s’accedia per una porta lateral i mentre ell m’esperava, sadoll, en la barana que salvava el canvi de nivell dels carrers, jo vaig anar al cotxe per la maleta. Clar que estava segur que em quedaria! -vaig pensar- perquè no hi havia cap altre lloc en aquell poblet on pernoctar, ja que aquell tipus -el nom del qual no recorde- havia sigut el més agosarat muntant un negoci d’aquella envergadura. El cabell blanc li refulgia en la fosca del vespre, tant, que la lluentor que desprenia li il·luminava el rostre de faccions bastes, modelades a pessics en un fang rogenc que havia deixat massa grossos els llavis i exagerats els lòbuls de les orelles.

Vam pujar a la primera planta i l’ogre obrí la porta que era com la d’un pis qualsevol. Anava explicant a sotracs per on passàvem, quasi com si estigués resant un salm responsorial sense massa convicció. L’hostal feia olor de net, de lleixiu, i trobe que aquesta qualitat augmentava l’autocomplaença del patró. Feia l’efecte que no hi cabien més portes. Tot el sòl era de terratzo, amb uns fragments tan grans i desiguals que semblaven haver estat compostos pel mateix terrisser que li va modelar, a ell, la cara.

Com no podia ser d’altra manera, vaig llogar l’habitació, diminuta, on cada moble era d’un pare i d’una mare, i pareixia que els havien reunit allí perquè no tenien altre lloc on deixar-los. Malgrat això, tot estava més que polit. Hi havia un bany tan estret que tan sols hi cabia una persona prima, però estava endreçat i amb les juntes de la dutxa suficientment blanques. Vaig desfer la breu maleta i vaig penjar les camises i els pantalons de les palometes de filferro folrat de plàstic que penjaven a l’armari. Vaig deixar algun llibre i la ràdio sobre la tauleta de nit i, com ja era hora, vaig baixar a sopar.

Quan vaig arribar al menjador l’home, mantenint la mateixa posició d’escorament amb què l’havia conegut, m’indicà la taula on m’havia d’asseure. Com jo, hi havia més comensals espargits pel menjador amb la solitud necessària per a concentrar-se en ells mateixos després de la fatiga acumulada durant la jornada. Cada dia se sopava un plat que anomenàvem verdura i que no era altra cosa que un bollit desllavassat, a més no poder. Era com si haguessen cuit per separat cada creïlla, cada bajoca, en un perol amb cent litres d’aigua. El menjar no era insuls, era esgotat i, per molta sal que li afegires, no hi havia manera de ressuscitar-lo. Observava els meus veïns com mastegaven sense assaborir, perquè no hi havia excusa per a fer-ho. Tal vegada, cadascú evocava el sabor que duia guardat de casa o, potser, estaven massa cansats per a adonar-se de la insipidesa revinguda.

A la cuinera no la vaig veure mai. Tan sols la sentia cridar a l’home perquè traguera els plats que ella anava enllestint. Li parlava a crits des de la cuina on la dringadissa dels perols era constant. Quan el marit sentia l’ordre, feia per a recuperar la verticalitat com un animal de càrrega, doblegat com estava sobre la barra, i marxava cap a la cuina arrossegant els peus com si s’haguera de topar amb un destí ineludible. En aquests moments dubtava si l’emprenedor del negoci va ser ell, o va ser la muller invisible qui duia les calces, mentre ell, embadalit, feia que mirava el televisor i pensava en la independència que li hagués donat el bancal.

Anys després, vaig viatjar de nou per aquelles contrades i l’hostal Sant Jordi, ubicat al costat de la peixateria Escoda que encara hi era, s’havia reconvertit en un Döner Kebab. Per un segons, vaig estar temptat d’entrar a fer un café i comprovar si el matrimoni encara hi era; si només li havia llavat la cara al negoci per a dirigir la pesca envers una altra captura més abundosa aleshores. Però quan vaig recordar aquells espaguetis amb tomaca que servien els dijous per a dinar, mustis, aigualosos, jo diria que afligits al dente, vaig decidir de passar de llarg i evitar-me l’enfit, perquè fins i tot el café, en aquell hostal, d’això, només en tenia el nom.