Hugo Mas: “Cantar ‘Campanades a morts’ amb una orquestra és un regal”

Enguany, a l’Olleria, han coincidit dues fites que es buscaven: D’una banda, el quasi 30 aniversari d’un concert històric, i de l’altra, l’Any Joan Fuster. El 1993, el Col·lectiu l’Olla hi organitzà un homenatge a l’escriptor i pensador suecà, un any després de la seua mort. Dins el darrer dels actes, la Societat Escola Musical Santa Cecília de l’Olleria, conjuntament amb Paco Muñoz, va interpretar Campanades a mort i Verges 50 de Lluís Llach, que va tindre temps i ganes d’acudir al concert (vídeo).

Si bé amb la irrupció del blaverisme parlamentari a les institucions s’havia donat per tancada la coneguda i reminiscent Batalla de València, aquest conflicte va marcar profundament les negociacions de l’Estatut d’autonomia que, al seu torn, va condemnar les esperances i les expectatives de l’esquerra valencianista més radical. Amb tot, les renúncies pactades no van aturar la voluntat política dels més ferms defensors de la llengua i de la terra. La cançó hi va jugar un paper fonamental i Joan Fuster ho descrivia així en un dels pròlegs que va escriure per a la primera edició del llibre Poemes i cançons de Lluís Llach: “Aquella ‘Nova Cançó’ que, a la seva manera i en unes condicions amargues, començava a foradar el silenci implacable de la Dictadura, ha esdevingut ja una mica d’història: un fragment de resistència antifranquista i de reivindicació catalana. L’episodi – unes veus, unes guitarres, uns poemes – ha tingut una eficàcia política que encara no sabem valorar com cal. I continua tenint-ne, malgrat tot. (…) Els cantants de ‘la Cançó’, aquells qui no han claudicat i són lúcids, han comprès que les revolucions no es fan amb cançonetes, però que les cançonetes ajuden a fer revolucions”.

Tot i que encara no s’han complit tres dècades exactes d’aquell primer concert- homenatge, els ollerians no han volgut deixar passar l’oportunitat de reviure’l en un any tan especial per al fusterianisme. El juliol passat es va celebrar a l’Olleria una setmana cultural, Fuster en Solfa, amb l’objectiu no només d’homenatjar Fuster sinó també de donar a conéixer la relació de la seua obra amb la música. El programa incloïa des de la presentació del llibre Joan Fuster i Serra d’Or, de l’ollerià Àngel Cano, fins a tertúlies i conferències amb la participació de Paco Muñoz, Rafa Xambó i Xavier Hernández, passant per un recital de música i textos fusterians. El colofó fou una versió d’aquell concert històric, ara amb la col·laboració de la coral de la SEM Santa Cecília.

En aquesta ocasió, el relleu de Paco Muñoz va passar a mans del músic i escriptor alcoià Hugo Mas: “Em va trucar Pep Albinyana per a fer-me la proposta. Poder cantar Campanades a morts amb una orquestra és un regal. Jo havia vist el concert de fa trenta anys, hi va anar l’Ovidi, Llach… era una cosa molt emblemàtica. Feia temps que no cantava aquella cançó, de fet no l’havia cantada mai sencera, però és segurament el disc de Llach que més he sentit. Em va encantar la proposta i li vaig dir que sí de seguida, en vaig gaudir moltíssim…” — diu el cantant. A més, reivindica el seu vincle especial amb l’Olleria, ja que ací va fer l’estrena del seu primer disc: “fou al Teatre Cervantes, perquè no em deixaven presentar-lo a Alcoi quan hi governava el PP. (…) Gent com Víctor i Pep Albinyana tenen una tasca determinant perquè l’Olleria siga un dels llocs de referència sentimental per a mi i per a molts. Si he de triar és el poble on més bé m’han tractat en l’àmbit musical, tots els meus discos els he tocats a l’Olleria”.

La idiosincràsia alcoiana és indestriable de la personalitat d’Hugo Mas i sembla que Fuster hi ha tingut molt a veure en les seues idees. L’artista insisteix a dir que el moviment obrer d’Alcoi, majoritàriament anarquista, ha estat sempre marcat pels plantejaments fusterians i per la idea dels Països Catalans. “Quan vaig llegir Nosaltres els valencians a quinze anys, em va ajudar a posar en ordre tot el marc polític i nacional que tenia al cap, fou un intel·lectual de primera i un escriptor que ens va marcar molt políticament” — concreta el cantant. Pel que fa a la seua trajectòria musical, Mas ha passat per Arthur Caravan, però després ha seguit la seua carrera en solitari amb la publicació de diversos discos, transitant per estils com l’indie-pop, el jazz i fins i tot l’spoken word. Així, com apuntava Fuster, la Nova Cançó catalana ha estat un precedent revolucionari i realment important, ha sigut el brou de cultiu d’una de les escenes musicals més riques en l’actualitat. L’experiència d’Hugo Mas n’és un exemple: “Més que com a cantant, sempre m’he concebut a mi mateix com a escriptor. La major part de les cançons que he fet eren poemes ja escrits anteriorment que he acabat musicant. Quan vaig conéixer Coral Romput d’Ovidi Montllor em va impactar perquè això era el que jo volia fer. La música dels cantautors catalans, durant una època de la meua vida em va colpir molt. Era el que sentien els meus pares, ho senties un poc de retruc, i finalment s’acaba convertint en un referent directe”.

Un país vertebrat per la música

“M’honora que hàgiu escollit cançons meues, participo també del vostre entusiasme en recordar cadascuna de les frases i pensaments d’en Joan Fuster, un home cabdal per a l’existència del nostre País. Tinc aquí amics que fa molts anys que no veig i recordo també la interpretació que va fer Paco Muñoz fa molts anys ja”. Aquest era el missatge que enviava Lluís Llach, des de Porrera i en forma de vídeo, als seus amics de l’Olleria. Finalment, s’acomiadava entre bons desitjos i una demanda: “Molt bona festa, molt bona música i feu gran aquest País”.

El paper de les societats musicals ha estat més que ressenyable en la vertebració del País Valencià. La música és, sense dubte, un dels fets identitaris més transversal de la societat valenciana. “La qüestió de les bandes al País Valencià és molt important, als nostres pobles la banda és com els Boy Scouts dels Estats Units. (…) Que la música estructure un país és de les coses més rellevants que hi ha. Te’n vas on siga de l’estat espanyol i la majoria dels músics són valencians. El que fa l’educació musical és traure els valors absoluts que millor funcionen d’un país. Hem tingut anys de censura del PP, però sempre hem estat referents… fins i tot sense teixit polític per a fer la música que es feia, has vist com funcionava i com han anat eixint grups d’una manera exagerada”, apunta Hugo Mas. I afegeix: “Les bandes moltes vegades fan política sense que ens n’adonem, ho he vist a Alcoi i l’altre dia ho vaig veure a l’Olleria”.

Més enllà de la idea original, la majoria de les societats musicals valencianes han estat capaces d’avançar i evolucionar cap a un model de col·lectivisme i compromís social dels més importants al nostre territori. Les nostres bandes han acostat a tothom la música que abans era inabastable per a la majoria, per motius de classe sobretot. Els subjectes han passat a ser agents i ja no només escolten música, sinó que també la creen i la interpreten. Han mantingut vius valors tan humanitaris com l’amor a l’art, l’altruisme, la solidaritat i la comunitat. Han construït ponts i han teixit xarxes tan fortes que són capaces de transcendir al pas inexorable del temps: Generació rere generació van omplint les cadires que no arriben mai a quedar buides, es van passant els papers i els instruments. Concretament, aquest concert del 15 de juliol passa formava part de l’homenatge que cada any la SEM Santa Cecília de l’Olleria dedica a Liberto Benet, un compositor i director ollerià que no només va fer contribucions històriques a la música de banda sinó que també va contribuir a canviar les idees de la banda del poble.