Humiliats pels bancs

Humiliats pels bancs és com diu el valencià Carlos San Juan, amb tota la raó del món, que se sent la gent gran. Per això demanava que els bancs foren “més humans” amb els qui no estan acostumats als mitjans electrònics.

En el mateix sentit es manifestava una jubilada de Burjassot, Amparo Molina, quan denunciava públicament que el seu banc (encara que semble surrealista) li havia cobrat dos euros per atendre-la a la finestreta, és a dir, presencialment. Afirmava que “el tracte que donen als jubilats és inhumà”.

Per què les entitats financeres imposen les seues normes als clients? Per què la gent gran ha de suportar horaris absurds per a poder fer els tràmits que necessita? Per què obliguen els jubilats a trencar-se el cap amb els caixers o amb el mòbil, i que acaben demanant ajuda als fills o néts? I encara més greu: per què els bancs cobren comissions abusives, quan els diners que fan servir per als seus negocis són nostres? Aquestes preguntes, del tot sensates i tan plenes de sentit comú (i que faig meues), les plantejava l’actriu i presentadora Susana Paz.

Amb aquest tracte (tan inhumà) dels bancs, cobra actualitat allò que es deia de les entitats financeres: Et donen un paraigua quan fa sol i te’l lleven quan plou. En un món tan estressant, per què els bancs no tenen un mínim de sensibilitat per les persones grans?

Recorde que quan a algú li toca la grossa, els bancs (com voltors) se li tiren damunt oferint-li, proposant-li i assegurant-li tota mena de beneficis si du els diners a la seua entitat. Però quan una persona gran té dificultats per a “entendre” el funcionament dels caixers, els bancs se l’espolsen.

Jesús, a l’Evangeli, es mostra sempre afable, pròxim als qui sofreixen i ple de tendresa pels més desvalguts. Per això va mirar amb amor la viuda pobra (Lc 18:1-8) i elogià l’ofrena d’una altra viuda pobra que donà al temple dues monedes de les més menudes (Lc 21:1-4).

També ens ensenya viure atents als altres i a ser sol·lícits amb els germans, sobretot amb tots aquells que pateixen. Per això denunciava el rigorisme i la rigidesa dels mestres de la Llei i dels fariseus, que insensibles al dolor del germà posaven sobre els altres càrregues feixugues que ells ni portaven ni ajudaven a portar, una actitud semblant a la dels bancs, que es despreocupen de la gent que té dificultats en les gestions als caixers.

Els bancs haurien de tindre una actitud més humil en relació amb els clients i també haurien de recordar que, fa uns anys, van ser rescatats amb milions d’euros provinents de tots els ciutadans. I ara, al contrari, oblidant aquell rescat i plens d’orgull, són incapaços de fer més assequible i més accessible l’atenció a la gent gran.

Potser la solució és traure els diners dels bancs que maltracten els jubilats? És una possibilitat i cal tindre-la en compte.

El treball ingent de conscienciació que ha fet Carlos San Juan a favor d’una atenció més atenta a les persones grans, i la solidaritat de 600.000 persones que han firmat la petició que els bancs siguen més humans en el tracte amb els jubilats, haurien de fer possible una nova relació, sol·lícita i amable, de les entitats financeres amb les persones grans.