I què serà de nosaltres el 2050?

Em fa por pensar en el 2050, sona tan llunyà… Meitat del segle vint-i-u, meitat de l’era tecnològica.

Si en dos mesos la nostra realitat quotidiana ha fet un gir de 180 graus, com ho pot fer en trenta anys?

Vivim en una societat arrelada als hàbits capitalistes i consumistes, que deixen de banda aquells que no tenen res i els fan més pobres, mentre enriqueixen i proveeixen els rics; per no parlar de la classe mitjana, que viu frustrada per no ser capaç de consumir tant com voldrien, i es veuen immersos en un cercle viciós de treball-consum que no acaba mai.

Açò em fa pensar que ni en deu ni en trenta anys, uns costums tan arrelats a les bases de la societat com aquests, no desapareixeran.

M’imagine el 2050 caracteritzat per la misèria; no m’agrada ser pessimista, però el dia a dia en aquesta societat i la poca implicació d’alguns òrgans polítics, m’han fet arribar a aquesta conclusió.

Com deia abans, aquest sistema econòmic s’ha apoderat de la nostra societat, ja que l’economia és la base de les decisions polítiques i socials. En lloc de començar a prendre mesures per parar el problema que més preocupa la joventut i una gran part de la societat, el canvi climàtic, inverteixen els seus esforços i el seu capital en polítiques que no tenen un impacte visible i que no ens asseguren un món on viure.

Possiblement en trenta anys els nostres mars hauran crescut, els boscos hauran desaparegut, i ens veurem immersos en una lluita constant per aconseguir elements bàsics com aigua, aliments…

Per tot açò, em sorprén la hipocresia d’alguns dirigents, que afavoreixen els interessos de les grans corporacions multinacionals, mentre deixen de banda milers de persones. Tanmateix, es mostren negacionistes en el que concerneix l’escalfament global o canvi climàtic; com pretenen que la seua economia avance si no té un món on fer-ho?

Quan les conseqüències es facen visibles, qui explicarà als nostres fills que els que van tenir l’oportunitat de canviar aquell destí no ho van fer? Qui els explicarà que vam preferir fer el desentés quan els científics ens alertaven de la gravetat de la situació i anar a centres comercials a continuar sent partícips del capitalisme i la seua filosofia basada en la immediatesa en lloc de pensar en el nostre futur?

El que plantege és la reflexió sobre en quina manera estem contribuint a la societat i al seu futur i què estem disposats a sacrificar per tal de salvar-la. Si ens unim com a societat i busquem alternatives socials i econòmiques al capitalisme, amb el que això comporta, no hi ha dubte que acabarem amb el canvi climàtic i amb tots els problemes que implica.