Afirma el lingüista Moreno Cabrera que el mite de la llengua global ja el trobem, en aquesta part del món, al llibre del Gènesi. Es conta que en aquell temps tothom s’expressava i s’entenia en una mateixa llengua. Va ser en la construcció de la Torre de Babel, el temple bastit amb l’arrogància humana que pretenia arribar al cel, on es van originar les diferents llengües. Aleshores, el primer llenguatge babèlic acabà desvirtuant-se sota la mirada d’un Déu irat que el convertí en un seguit de parles que dugueren tal confusió entre els treballadors que, quan un obrer li demanava al manobre la paleta, l’altre entenia que li acostara la llença; si li requeria aigua, l’ajudant li duia pedra. O siga, que la torre anava creixent sota uns fonaments fondos però corcats, fins que col·lapsà abans de tocar els núvols donant com a resultat un fum de pecadors predestinats a no entendre’s.

Els estudiosos saben diferenciar entre la mitologia i la realitat però, malgrat això, saben també que els mites es repeteixen en la tradició i doten de confusió allò que per si mateix és ja confús. I mira per a on, aquell mite de la llengua global amb la qual aspirem a entendre’ns tots es repeteix de tant en tant en la història. Va ser el cas de llatí, per exemple, que durant segles fou la lingua franca amb què s’explicaven el clero i els filòsofs, en el sentit més ample del terme; però ara, el catedràtic Moreno Cabrera diu que vivim un mite semblant amb l’anglés: milions de persones estan convençudes que aprendre aquest idioma és, més que una necessitat comunicativa, una funció fisiològica. La majoria d’aquells que van estudiar francés a l’escola o l’aprengueren de primera mà a la verema envien els seus menuts a les acadèmies d’anglés a fer hores extres. Després els empaquetaran cap a Irlanda durant les vacances, com si foren petits antropòlegs de camp, perquè tinguen contacte directe amb els aborígens que, suposadament, parlaran la llengua estàndard. Més endavant i, depenent de les possibilitats familiars, seran enviats al Canadà o Austràlia, que també és un destí de moda, i entra en la mitologia socialment i políticament correcta que el coneixement emana sempre de l’exterior. O dit sense tant de romanç: com més allunyat viu el sant, més miraculós és.

En un dinar, un amic que acabava de regressar del Japó em contava que va quedar impactat quan comprovà que cap japonés, ni urbà ni rural, no s’expressava en la llengua de ‘Xèspir’. Per a ell va ser un trauma comprovar que en un país exemplar, la gran majoria de la població es passara per l’arc del triomf local la llengua anglesa. És cert que hom pot desenvolupar-se amb una millor prestància en un aeroport, en un museu o al restaurant d’un hotel estranger si es coneix algun idioma extra, però llevat d’això, la gent és cabuda i té el costum de parlar el seu propi idioma, més que res perquè és com pensa. En aquest respecte caldria matissar si és l’idioma el que condiciona el pensament o a l’inrevés, però sembla que hi ha interpretacions per a tots els gustos.

Aquesta mateixa ignorància conscient de l’idioma estranger es troba en les anomenades potències emergents com la Xina, el  Brasil, Rússia. O l’Índia, on, malgrat ser una colònia britànica, tan sols el dívuit per cent de la població és capaç de parlar com els anglesos. Segons Juan Carlos Moreno, aquesta actitud demostra l’afiançament dels països forts no tan sols amb aranzels, taxes, míssils o quotes que paguen el dret de contaminar. Llavors, sembla que, en última instància, per a un xinés o per a un rus no saber anglés no és, com s’interpreta ací, un dèficit, una cosa tan abominable com que et descobrisquen un poll passejant-se cofoi pel serrell mentre converses en una reunió.

L’abast de nàixer sota la influència d’un idioma o un altre, d’haver escoltat unes o altres paraules mentre hom s’alletava, sembla que determina les sinapsis neuronals fins al punt que els lingüistes afirmen que no es pot assolir el nivell nadiu en un  idioma si no s’hi ha crescut immers. Una altra cosa serà aprendre la gramàtica, l’ortografia i cert grau de control en el pensament abstracte.

Moreno Cabrera concedeix a Ostler la hipòtesi que l’anglés ha començat a decaure com a llengua global (Brexit a banda) i, a més, no serà substituït per cap altre idioma en aquesta comesa moderna de lingua franca. Fonamenta aquesta idea en el fet que les futures classes dirigents no seran de parla anglesa i, el que és més important, els traductors instantanis de llengua ja han arribat. La tecnologia ha aconseguit programes que basen la traducció automàtica d’idiomes comparant milions de textos bilingües fins a aconseguir traduccions cada vegada més fidedignes que, amb el vistiplau de l’usuari, contribueix, alhora, a seguir educant l’algorisme traductor.

La moda idiomàtica de l’època vinent serà que cadascú parle com ho ha fet en sa casa i, en última instància, sempre es podrà recórrer a la llengua natural, biològica, que ve instal·lada de sèrie en qualsevol persona d’arreu del món. Allò que és essencial a la vida, com papa i non, pot expressar-se universalment, com sabreu, sense obrir ni tan sols la boca.