Individual i col·lectiu

Natalia de Ancos m’ha enviat un mail amb alguna cosa semblant a: ‘et deixe l’enllaç perquè pugues mirar el documentari del qual et vaig parlar. Espere, si es pot dir així, que t’agrade’. Sempre que pense en Natalia em resulta fàcil d’entreveure-la: el cabell finíssim amb una cabellera curta que li enquadra el somrís ametlat, despert, sempre de benvinguda. Sent aquella barreja insòlita de fragilitat menuda, de canells prims, amb la fortalesa desesperada de la lleona ferida, i encara que ara siga per escrit, escolte també aquella veu que em va enllumenar. Deixe que arribe la nit, em col·loque els auriculars i clique sobre l’enllaç de Vimeo que s’obri amb la remor llunyana d’una ciutat peruana. Així comença el documentari on ella va participar com a directora de producció.

De sobte, el primer pla de Dolores. Ven roba entre els espectadors d’una festa, en una plaça de bous, ve espentat per una fanfàrria que, en cas de no estar sobre antecedents, es podria dir que és xinesa. Els homes, al centre de l’arena, ballen com una mena de haka maori. No sé què representa tot açò però no presagia res de bo. Entre la pols que alcen amb els peus coexisteixen un ancestral amb estereotípies recents.

Els cims peruans són alts i arredonits, vellutats de praderies. De fet, hom diria que l’icònic Machu-Picchu és el paradigma dels cims vaporosos d’aquelles contrades on la gent transita amb vestes multicolors i sandàlies i on l’altitud deixa al rostre i al dors de les mans una crosta de sol torrefacte i fred; dos mots que ací són antònims, i allí semblen sinònims.

Quan era menut sempre m’agradaven aquells exercicis de Llengua que consistien a classificar els substantius en comuns o propis, concrets o abstractes, primitius o derivats. Em resultava una tasca fàcil que entenia com un joc. Aleshores, quan el color del film comença a ser diferent pel mal d’altura o per l’atomitzada proximitat a la mar, tinc la sensació que entrar en aquesta cinta es tracta una mica de seguir amb la mateixa jugada. Individual o col·lectiu.

Si sóc sincer, de Sendero Luminoso tan sols n’havia sentit a parlar i, això, malgrat ser un mot concret, per a mi, fins al moment, havia sigut completament abstracte. Com són precisos i particulars els espectres que ronden els malsons dels turmentats, encara que ells tan sols ho puguen expressar de forma vaga, imprecisa, perquè en aquest món no es pot fer d’una altra manera.

José Carlos és com un Mowgli urbà, fulleja al saló de sa casa l’àlbum de fotos que va armar sa mare. A les seues mans, el record s’ha convertit en una finestra de coses truncades. La imatge d’una parella jove que van ser els pares, una qualsevol parella, dos enamorats -com diu- comuns i corrents. Però les pàgines s’acaben perquè els pares triaren ser revolucionaris i decidiren, per ell, que ara encara arrossegue un dolor incomptable. Un malestar del qual Mowgli pensa que ha de desempallegar-se com un gos dels paràsits quan es refrega l’esquena contra la terra deixant exposada la vulnerabilitat de les entranyes.

El silenci del documental, el frec del vent que es filtra pels micros d’ambient respecta l’escena de les excavacions forenses. Tan sols les sandàlies i els calcetins dels manobres que pentinen l’arena roja amb palustres, amb els pinzells, aporten el dramatisme justet. A més, les quadrícules marcades amb fils blancs pels arqueòlegs delimiten les troballes i contribueixen amb el cientifisme a superar allò que és individual i diluir-ho en col·lectiu, per a fer-ho més suportable.

Lurgio parla sense obrir a penes la boca, quasi com un autòmat. Parla amb el silenci amarg de les paraules velles i repensades, de saliva blanca i assecada als queixos, com aquell que du una creu, la punta d’una sageta clavada o una punxa enquistada al peu. Lurgio és la circumstància que sempre acompanya el substantiu. És un perdedor individual que forma part del col·lectiu del mateix grau.

Cap al final, les notes de l’adagio del Concierto de Aranjuez, les matances i els atemptats, sonen des del carrer amb una trompeta illetrada que acompanya la metamorfosi de tot en res, de res en tot. I diu, a la seua manera, que fa trenta anys no hi va haver guanyadors ni vençuts. Tan sols morts; individuals i coneguts per a uns, col·lectius i anònims, per a altres. Per a acabar, des de la ciència d’algú que és insignificant s’assegura que amb el perdó el cercle de l’odi es trenca. Tots perden a les guerres perquè sempre queden esquinçalls que no poden podrir-se en pau.

-Silent, dramàtic, líric -li conteste en un correu eixa mateixa nit. Natalia, l’endemà, respon:

-Espere que això vulga dir que t’ha agradat, encara que no sé si és la paraula.