Infernum

La imatge d’un coala socarrant-se m’ha copsat de ple. Els plors continus amb què cridava com un xiquet mentre intentava desempallegar-se d’aquell estrany envisc que botava del terra als eucaliptus et ferien l’ànima. Durant el breu instant que es mostraren les imatges, es veia que l’animal no sabia per on tirar, no hi havia ni un pam de terreny que no cremara. En un moment, assegut, intentava treure’s les flames rascant-se amb una pota el foc que li consumia el pèl i la pell. Són imatges que s’han pogut veure per tots els televisors.

No és que, a mi, aquests animals em siguen especialment afectuosos amb la idea que se’n té com una mena de joguines suaus i simpàtiques, com els dofins o les tortugues, però intente d’esbrinar per què les imatges que descric m’han resultat molt més dramàtiques que veure els pobles sencers arrasats, les llàgrimes de les ànimes espaordides escapant entre el fum, els vehicles convertits en calaveres mutilades o la impotència dels rajos d’aigua contra aquell mostre crepitant. Però no arribe a entendre la raó final.

Evidentment que el remolí taronja de les flames vistes des de les altures, la negror de la terra erma, són suficients per a aguditzar un sentit de perill i devastació. És com l’activació d’aquell sext sentit que amb tanta vehemència se sol reconéixer als éssers irracionals a l’hora d’anticipar una tempesta o un terratrémol, però que amb el cas dels humans, considerar-ho seria quasi com admetre quelcom de paranormal.

Com pot estar cremant-se ininterrompudament, sinó, des de setembre un país, un continent? Analitzant-ho fredament hi deuen concórrer més elements que no tan sols la calor, el vent, la sequera o la follia. S’intueix alguna raó bíblica, algun presagi, de tant com se’ns en va de les mans. Quan fa més de vint-i-cinc anys el professor Millán Millán dei que les coses havien canviat i, no tan sols això, sinó que s’extremarien, no imaginava que es referia a aquest tipus d’apocalipsis tan barroer. És clar que ell és un home de ciència que havia passat mitja vida allà a Toronto dissenyant xemeneies industrials per a arribar després a dirigir el Centre d’Estudis Ambientals del Mediterrani i podia exposar un futur amb tanta asèpsia com sornegueria. També, jo, aleshores, entendria què entendria perquè, això, era vint-i-cinc anys més jove, i aquesta és una condició que de vegades és incompatible amb l’atenció o amb la curiositat de segons quines coses.

El seguit de tifons, de gotes fredes, d’incendis perseverants, l’evidència projectada en una pantalla de l’ascens del desert cap a Múrcia i Alacant, em sonaven llunyanes, teòriques i no imminents. Ara, però, ja hem entés que la cosa va de bo, que la desertització ha mutat a desertificació, cruel i antròpica, per definició. En aquells moments, la paraula biodiversitat era una moda entre especialistes i profans, com després ho va ser el quimèric terme de desenvolupament sostenible. Cada vegada ens queden menys mots per a parlar, amb dissimulació, d’avarícia. El resultat, no és ni més ni menys que l’abandonament de segles de tradició, l’acceptació inconscient d’entrar en la roda del hàmster, d’haver desenvolupat, en el millor dels casos, una visió de la naturalesa com un jardinet per on passejar els diumenges disfressats de Dr. Livingstone.

Aquest camí de no retorn fa anys que es va mamprendre i ara les flames obrin pas perquè es puga transitar amb més facilitat cap a l’infern. Un infern menut, simple, bastit amb l’artesania d’un grapat de disbarats sinèrgics que es potencien per acumulació. Es parla com una cosa dolenta dels pobles deshabitats, de la ruralia abandonada, de l’escassa natalitat dels països industrialitzats que disminueix dramàticament i compromet les pensions perquè falta la mà treballadora que cotitze, que garantisca, si es pot dir així, el futur. En conclusió: un desgavell total.

Intente foragitar les imatges de l’animal i, alhora, vull pensar que la dona que se n’apiadà embolcallant-lo en una samarreta l’ha salvat. Però aquesta atenció que li preste ara al detall, aquesta curiositat, acaba tornant-se tan difusa com el miratge  que mostra un horitzó aigualós en un dia de calor, o en un dia de foc, cada vegada més semblant, ací i allà, en les antípodes.