Interina de pandèmia

Durant vint-i-cinc anys vaig tenir una faena més o menys fixa, digna, de la qual estava enamorada i la qual necessitàvem fer florir cada dia com a autònomes, però que amb el treball en equip anàvem donant-li forma, creixia.

Eixa etapa es va acabar, però no les meues ganes de continuar, d’atényer nous reptes, nous aprenentatges i noves experiències, d’avançar. I sí, ara em trobe en eixe camí, un camí dur però tendre, ple d’obstacles però amb l’ajuda incondicional de qui m’acompanya, llarg però dolç, un camí a recórrer, vivint-lo ací i ara, pensant en el moment.

Ser interina o interí suposa un lloc de faena inestable, insegur, incert; però amb una adjudicació rere l’altra generem ingressos, puntuació, i sobretot adquirim experiència. Experiència que, tot i que jo ja fa un grapat d’anys que he anat adquirint-ne, és ara quan realment l’Administració me la reconeix (potser el primer cicle d’Educació infantil per a l’Administració no aporta l’experiència docent que s’espera, i això caldria que s’ho mirara!).

A més a més, puc assegurar que sóc una interina de pandèmia, i sabeu per què? Perquè la pandèmia ha fet que la borsa de persones interines en educació es moga de manera vertiginosa, molt ràpida, i que persones com jo, que no imaginàvem de consolidar fins al 2022 (pròximes oposicions), a hores d’ara n’hàgem tingut l’oportunitat.

He de dir que l’experiència és extraordinària, que a totes i cadascuna de les escoles on he aterrat, siga per a dos dies o per a vint-i-dos, m’he sentit acollida, valorada i tremendament FELIÇ.

L’escola és un espai segur, les famílies podeu estar tranquil·les. Però aquesta seguretat és producte, sobretot, dels equips que hi treballen. No podeu imaginar la passió, l’amor, l’afecte i l’entusiasme amb què fan la tasca educativa i també l’assistencial. M’he trobat amb set comunitats educatives diferents (des d’escoles amb doble unitat a una escola rural, tot un regal per a mi) però totes i cadascuna amb la mateixa essència, fer de l’escola un lloc de trobada, segur, amable… on ara, més que mai, les persones estiguem per davant de qualsevol currículum, i on la salut i el benestar físic i emocional són objectius principals.

Així que, per moltes adjudicacions més, per moltes més escoles humanes, per molts més equips educatius de qualitat, per moltes més famílies compromeses i confiades que tot funciona i per molts més alumnats que m’acullen com si fos de casa; per a tots i cadascun de vosaltres, un desig de tot cor, que la pandèmia, almenys, ens faça obrir els ulls, el cor, la ment i l’ànima. Que ens ensenye què importa de veritat: nosaltres, les persones.

Que l’escola no és més que una prolongació de la família. Amb això vull dir que escola i família tenen el mateix propòsit, que totes i tots estiguem bé, sans, per a poder ensenyar i educar, per a poder aprendre a viure, amb tot el que això comporta.

Adaptació, eixa és la paraula clau; adaptació al moment, a cada situació, a les necessitats d’ara, a les normes, al que hem perdut, però sense deixar de veure tant com hem guanyat també. Perquè jo tinc una llista amb tot el que he guanyat (tant de bo que vosaltres també la tinguéreu), encara que sé que també hem perdut coses, pèrdues molt doloroses que ens acompanyaran la resta de la nostra història. Però m’agradaria donar valor els aspectes positius (i no penseu que no se’m fa el cor a pedaços amb cada notícia, cada restricció, cada dada sanitària, aiii!!! Els equips sanitaris que grans sou, doneu-nos la mà i no ens la solteu!). Guanys que potser no hauria viscut mai ni tampoc escrit.

M’he trobat amb les necessitats reals de la infància, obrir l’aula, experimentar l’entorn i tenir l’emoció i els sentiments com a punt de partida. M’he adonat de les preocupacions de l’adolescència, però també m’han obert els ulls davant l’energia, el positivisme i les ganes de continuar que m’han transmès (això ho du conviure amb dos adolescents). He tingut l’oportunitat de conèixer amb profunditat les inquietuds de la nostra gent gran, tenint com a referent la mama, la tia, la sogra i el veí i amic. He tingut temps per a tindre converses a distància, però mai tan pròximes, amb la boca tapada però sense deixar res per dir o expressar. M’he retrobat amb amistats amb les quals feia temps que no tenia contacte, retrobaments emocionals i emocionants, encara que hagen estat a través d’una pantalla. I per descomptat que he intentat de mantenir el contacte amb les amigues i els amics de cada dia, amb un missatge, una telefonada o una miniconversa en trobar-se al carrer o al supermercat. He estat més a prop que mai de la meua parella, vint-i-quatre hores diàries de confinament, de les quals hem tret el millor i més gran profit possible. He pogut llegir, estudiar i fins i tot aconseguir reptes acadèmics que pensava impossibles d’aconseguir. He fet mil i una abraçades sense usar les mans, i mil i un petons sense aproximar-me a l’altra persona. Com és reinventar-se!

I ara, que algú em diga que no hem guanyat: i molt. Ens hem reinventat, hem innovat i hem experimentat de primera mà què és la resiliència.

Doncs, continuem, valorem cada dia les coses bones que ens arriben. I com diu la ‘mama’: ‘no hay mal que cian años dure’.