Jo no tinc cap màster

Així de clar. Tinc la llicenciatura en Biologia per la Universitat de València i els estudis de Filosofia i de Teologia fets a Montserrat, però no tinc cap màster. El que no sé, és perquè els polítics han inclòs els màsters falsos en els seus currículums. Per vanitat? Per supèrbia? Per arrogància? No ho acabe d’entendre.  

La història de la falsedat dels currículums ja comença amb el Sr. Luis Roldán, qui va ser director general de la Guàrdia Civil i acaba (per ara) amb la Sra. Cristina Cifuentes i el Sr. Pablo Casado, del PP, acompanyats dels Srs. Toni Cantó i Miguel Ángel Gutiérrez, diputats de Ciutadans, de la Sra. Elena Valenciano, del PSOE, del Sr. Juan Manuel Moreno i de la Sra. Ana Pastor, del PP o del Sr. Juan Merlo de Podem, que han inflat els currículums amb cursos o llicenciatures que no han fet. Tots ells haurien de recordar que la Constitució Pastoral del Vaticà II, Gaudium et Spes, afirma que ‘l’home val més per allò que és que per allò que té’ (GS nº 35).

També la Sagrada Escriptura valora la persona per allò que és, i per això detesta la vanaglòria, l’engany, l’arrogància i la vanitat. Així, el psalm 72 ens posa en guàrdia sobre l’home vanitós: ‘l’orgull és el seu collar; les ambicions del seu cor traspuen pels ulls, que els ixen de la cara’ (Ps 72:6-7). O el psalm 118, on el salmista denuncia els qui van amb mentides: ‘avorrisc l’engany, el deteste’ (Ps 118:163). També el salm 74 detesta l’orgull: ‘abaixarà l’altivesa’ (Ps 74:11).

El Diccionari Normatiu Valencià defineix la vanitat com ‘l’orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o mèrits, acompanyat d’un desig excessiu de ser notat o lloat’. I la supèrbia, com ‘el desig immoderat de la pròpia exaltació’ i també com ‘l’excessiva estima de si mateix’.

Ara s’ha sabut que el postgrau de Harvard del Sr. Pablo Casado va ser en realitat un curs de quatre dies a Madrid, al barri d’Aravaca, on li van convalidar, ni més ni menys, que 18 de les 22 assignatures. El Sr. Casado no sabia que Aravaca no és Harvard?

La Bíblia, de nou, ens convida a desterrar la mentida de la nostra vida. Per això el profeta Osees denuncia aquells que ‘juren i menteixen alhora’ (Os 4:2). I Jeremies també blasma l’engany: ‘És la mentida i no la veritat que preval al país’ (Jr 9:2). I encara: ‘l’un juga males passades a l’altre i no diuen la veritat; han habituat la llengua a parlar fals’ (Jr 9:4). I finalment: ‘Són engany les paraules de la seua boca’ (Jr 9:7).

La Paraula de Déu, i d’una manera particular els llibre dels Proverbis, denuncia la mentida i la falsedat, alhora que subratlla l’esforç. Així: ‘Vés a mirar la formiga, gandul; t’alliçonarà veure què fa: no té comandant, ni capatàs, ni patró, però arreplega aliment a l’estiu, es proveeix durant la collita.. i tu, gandul, quan deixaràs de dormir?, quan et trauràs la son de les orelles?’ (Pr 6:6-9).

Els Proverbis duen coses ben sucoses i ben apropiades a la situació que estem vivint sobre el màsters dels polítics. Deixe ací només un recull dels Provervis que fan referència a l’engany:

‘Béns mal adquirits no fan profit, l’honradesa salva de la mort’ (Pr 10:2)

‘Qui recull a l’estiu és home prudent; un desgraciat, qui s’adorm en temps de sega’ (Pr 10:5)

‘Qui va amb sinceritat va segur; a qui va amb replecs l’atrapen aviat’ (Pr 10:9)

‘L’arrogància provoca menyspreu; la saviesa es troba en la humilitat’ (Pr 11:2)

‘Als honrats els guia la pròpia rectitud; als perversos els perdrà la seua falsedat’ (Pr 11:3)

‘L’honradesa dels rectes els salva, la pròpia cobdícia atrapa els traïdors’ (Pr 11:6)

‘El Senyor detesta el cor fals, però es complau en la conducta sincera’ (Pr 11:20)

‘Les intencions dels justos són rectes; els homes malvats tramen l’engany’ (Pr 12:5)

‘Qui diu la veritat proclama la justícia; el fals testimoni, la impostura’ (Pr 12:17)

‘La veritat dura per sempre, la mentida, un instant’ (Pr 12:19)

‘El Senyor detesta la paraula falsa, però es complau en qui obra fidelment’ (Pr 12:22).

Aquests polítics que s’enorgulleixen de màsters que no han fet i que enganyen la ciutadania, haurien de recordar les paraules assenyades de J. F. Kennedy: ‘El polític ha de tindre coratge. No s’ha d’amagar. I ha de dir la veritat. No li ha de fer por dir la veritat’.

També les paraules de l’escriptor George Orwell són ben apropiades per aquells que inflen els seus currículums amb mentides: ‘En una època d’engany universal, dir la veritat es converteix en un acte revolucionari’.

Finalment, Sant Climent d’Alexandria, en la seua ‘Exhortació als pagans’, fa un elogi de l’honestedat i de l’honradesa, quan diu: ‘La veritat no és d’accés difícil ni impossible d’aconseguir; ben al revés, és molt a prop i habita en nosaltres i resideix en aquests tres membres nostres: les mans, la boca i el cor. Per aconseguir-la ens calen tres requisits: l’acció, la paraula i la voluntat’.

No tindre cap màster no és cap deshonra, ni tampoc cap desgràcia, perquè la importància d’una persona rau en allò que és i no en allò que té. Però en una societat on només predomina l’aparença i la frivolitat, sembla que calga (per ser important) presentar màsters, títols i postgraus. Per això mon pare, quan veia algun llicenciat que actuava amb prepotència, amb mentides o amb vanitat, deia: ‘Aquest ha entrat a la Universitat, però la Universitat no ha entrat en ell’. I és que: ‘Quod natura non dat, Salmantica non praestat’. Per més màsters que tinguen penjats a casa.