06.09.2017 - 22:05
Als 39 anys de l’elecció del cardenal Albino Luciani com a nou bisbe de Roma, aniversari que va tindre lloc el 26 d’agost passat, el papa del somriure (com va ser qualificat de seguida pels cristians) té reobert el procés de beatificació, per tal que l’Església reconega les seues virtuts. Per això, recentment, el cardenal Piero Parolín ha manifestat el seu desig que el papa Joan Pau I siga beatificat. La causa de beatificació va ser represa el juliol de l’any passat, amb el cardenal Beniamino Stella, prefecte de la Congregació per al Clergat, com a nou postulador.
Però qui va ser Joan Pau I, el papa que només va estar al capdavant de la Santa Seu 33 dies?
Albino Luciani, que va nàixer el 18 d’octubre de 1912 anys a Forno di Canale, i va ser elegit papa el 26 d’agost de 1978, va ser, en el seu curt ministeri petrí, el papa del somriure i de l’alegria, de la senzillesa i de la humilitat.
El menut Albino era un xiquet inquiet i viu, que als 11 anys va ingressar al seminari menor de Feltre i el 1928, al major de Belluno. Va ser ordenat prevere el 7 de juliol de 1935 i el 1947 obtingué el doctorat en la Universitat Gregoriana de Roma.
L’any 1958 fou nomenat bisbe de Vittori Veneto, i rebé l’ordenació episcopal de mans del papa Joan XXIII, a la basílica de Sant Pere i el 15 de desembre de 1969 passà a ser arquebisbe-Patriarca de Venècia. Va ser el papa Pau VI qui el va crear cardenal el 5 de març de 1973. Durant tres anys va ser vice-president de la Conferència Episcopal Italiana i participà als sínodes de 1971, 1974 i 1977. El lema del seu ministeri episcopal, ‘Humilitas’, revelava la senzillesa d’aquest cardenal que a vegades anava en bicicleta, amb el solideu roig dins d’una butxaca i el pectoral en l’altra.
D’una gran simpatia i cordialitat, Albino Luciani deia: ‘El Senyor pren els menuts del fang i els posa amunt; pren la gent del camp i de les xarxes de la mar i en fa apòstols’.
El 1976 va aparèixer el seu llibre Il·lustríssims, un text deliciós, on el cardenal Luciani escrivia unes cartes bellíssimes a personatges històrics i de ficció, com Chesterton, Marconi, Jesús de Natzaret, Teresa d’Àvila o Pinotxo.
Home d’una gran senzillesa i sempre amb el somriure als llavis, Albino Luciani escrivia: ‘Quan parle amb Déu, més que adult preferisc sentir-me xiquet. La mitra, el solideu i el pectoral, desapareixen’.
El 26 d’agost de 1978, i per sorpresa, en el conclave més ràpid del segle XX, va ser elegit el 263è successor de Sant Pere. Albino Luciani prengué un nom compost (el primer de la història dels pontífexs) en record del papa bo (Joan XXIII) i del papa que va portar a terme el Vaticà II (Pau VI). Sembla que Luciani va ser elegit pels cardenals més avançats, encapçalats per Benelli, Suennes i Marty.
El 23 de setembre de 1978, en la presa de possessió a la catedral de Sant Joan del Laterà, com a bisbe de Roma, el papa Luciani deia: ‘Roma serà una autèntica comunitat cristiana, si Déu és honorat, no només per l’afluència de fidels, sinó també amb l’amor als pobres’. I afegia: ‘Puc assegurar-vos que vos estime, que únicament vull servir-vos i posar a disposició vostra el que sóc i el que tinc’.
A més de la seua simpatia personal, el papa Luciani va agradar perquè va renunciar a la coronació amb la tiara, que simbolitzava el triple poder: el de l’Església, el poder espiritual i el temporal, com a Cap d’Estat. Per això l’anomenat papa dels pobres no va voler mai cap signe de reialesa.
Amb un gran sentit de l’humor, el rostre del papa Luciani expressava la cordialitat i la simpatia d’un home de Déu, que amb una gran simplicitat definia l’amor com ‘un viatge misteriós’, en el qual cal no detenir-se ‘en el port al qual s’ha arribat, sinó avançar més’. La mare Teresa de Calcuta va dir de Joan Pau I: ‘Ha estat el millor regal de Déu, un raig de sol de l’amor de Déu, que brilla en la foscor del món’.
Amb només 33 dies de pontificat, ja que Joan Pau I va morir el 28 de setembre de 1978, vam descobrir en el papa Luciani el rostre d’una Església amable i afable, que amb un somriure (i no amb agressivitats, ni amb condemnes, ni amargueses) ens feia present la bondat i l’amor de Déu.
Tant de bo que el papa Luciani puga ser beatificat (i canonitzat després) i així ésser presentat com a exemple i model de santedat per a tots els cristians.
