Jornalers

Era una poqueta nit d’hivern. M’esperava al portal d’una finca que està tot junt en un cantó de la plaça on s’ubica l’ajuntament. La rosada feia bromosa la llum dels fanals i en aquella hora les tendes començaven a baixar les persianes. Al final del carrer vaig veure un grup de sis o set persones que em cridaren l’atenció. Des de la distància únicament distingia les ombres antropomorfes que, sense interaccionar entre elles, romanien suficientment juntes com per a fer entendre que esperaven alguna cosa en comú.

Per tal d’acurtar el temps que encara havia d’esperar, em vaig avançar unes passes per la vorera cap a l’esquerra per a tindre una visió més clara de què havia pogut esdevenir perquè es mantinguera aquella congregació. Ningú no es movia, com a molt fumaven i voltaven sobre els peus com si estigueren esperant un autobús en una parada inexistent. Distingia homes i dones, però la distància no em deixava veure amb claredat cap tret fisonòmic.

Vaig estar segur que no hi havia res al seu davant, cap esdeveniment central semblava que els unia. Sense pretendre que cap transeünt em prenguera per un xafarder vaig fer mitja volta i, de bell nou, em vaig mirar l’hora per si trucar al timbre, una vegada passats aquells minuts d’observació, n’eren suficients per a mantenir la cortesia reglamentària. Recelant de la meua impaciència intrínseca vaig concloure que encara era massa prompte i vaig continuar esperant allí baix.

Em vaig entretenir mirant a través del finestral d’un bar els clients que hi havia a la barra, quasi plena, mentre les taules anaven quedant buides com si s’estigués produint en aquell moment un canvi de clientela. Com si jo mateix estigués fent una guàrdia fictícia vaig tornar sobre les meues passes fins a arribar de nou a l’extrem esquerre de la vorera. Les ombres continuaven allí, plantades, immòbils, esperant no sé què. Com a molt, l’ansietat de les calades que feien alguns a les seues cigarretes encenent les puntes com a cuques de llum taronja mentre el fum s’enlairava a glopades. Però ningú no es movia més enllà de fer un balanceig per a descansar les plantes dels peus o com si volgués mesurar la ubicació exacta del company del costat.

Sense percebre cap pista més del que esperaven allí aquelles persones, vaig tornar al portal de la finca on havia d’entrar. Em vaig mirar el rellotge i encara faltava massa temps per a dissimular l’ansietat de la visita, això no obstant, vaig prémer el timbre. Després d’esperar uns segons la porta sobrí i, com sempre, vaig pujar per les escales en compte de l’ascensor per allargar tant com poguera la meua arribada.

Em van fer passar i vaig seure a la saleta habitual. D’allí estant vaig sentir les nou campanades de la seu, com també era habitual en el meu torn de visita.

Arribat el moment, els tràmits van ser els habituals: l’estrés, les preocupacions, alguns ensomnis recurrents que ja començaven a esfumar-se i, per fi, l’acomiadament formal. Quan vaig eixir vaig agafar l’ascensor en compte de baixar per les escales per acurtar tot el que poguera la meua eixida.

Una vegada vaig ser al carrer em sentí alleugerit i vaig enfilar cap al final on tenia aparcat el cotxe. Sense recordar que estaven allí, vaig passar pel costat d’aquelles persones que una hora abans havia vist allà parades, esperant. Ara es reunien al voltant de dos contenidors de fem que havien tret del mercat que d’enfront. Uns tenien mig cos capbussat i regiraven les mercaderies rebutjades. Altres, que ja havien arreplegat part de la collita, agafaven peces de fruita, de verdura marcida o algun envàs abonyegat i l’aixecaven a la llum del fanal com si foren un sibarites que comprovaven l’estat d’una delicatessen. Encara que ja havia vist una escena com aquella en imatges, mai havia presenciat en directe com alguns havien de guanyar-se el jornal d’aquella manera. Va ser la primera vegada que em vaig plantejar si tornaria la setmana vinent.