Josep Requena, gràcies

Estic per dir que l’última volta que el vaig veure va ser el 4 d’abril de 1993. I d’arrapa-i-fuig.

Si dic el dia exacte és perquè va ser en el darrer dels actes en homenatge a Joan Fuster que vam fer a l’Olleria, on ell acudí acompanyat de la seua filla. Crec que ja no el vaig tornar a veure més.

Des que el vaig deixar de tindre de mestre a escola, poques voltes havíem coincidit. En recorde una, en aquell temps en què reclamàvem veure la TV3 i veníem de bona fe uns bons per a pagar els repetidors i les instal·lacions. Li’n vaig oferir. Me’n va comprar, però com qui ho fa per militància en un ideal que veu finit: ‘Això ja no té solució’. Segur que la frase no és exacta, els anys compliquen els records, però la sensació que em va fer -i això sí que ho recorde- era aquella.

Jo l’havia tingut de mestre a escola. Un bon mestre que els xiquets no estàvem en condicions de valorar. I el mestre que va pintar-nos a la pissarra com s’escrivia allò que parlàvem. Perquè resulta que allò que parlàvem tenia ortografia, i història, i nom, i un territori ampli amb un mapa llarg i amb illes. Tècnicament no vam poder aprendre molt. Un dia a la setmana, l’última classe de totes, divendres de vesprada i amb uns caps encara embotats d’ensenyament franquista. Era difícil. Però, almenys en el meu cas, algunes dubtes que començava a tindre van anar aclarint-se i es va despertar un cuquet insaciable.

Després vaig saber de la seua profunda estima per l’idioma, del seu treball discret ensenyant-la, de la seu afició a l’escriptura. De les ambaixades que des de 1975 fins al 1999 va escriure per a les festes del seu poble. Fins que ja no va poder fer-ne més. L’any 2000 es va morir.

Fa unes setmanes, el fill em va dir que l’ajuntament preparava un llibre recopilatori de les ambaixades. Me’n vaig alegrar. I ara ja sé que es presentarà divendres, a les 20.30 a la Casa de Cultura. Hi aniré. Perquè l’home s’ho mereix. De fet, potser, sense ell jo açò no ho hauria pogut escriure, i no li’n vaig donar mai les gràcies.