Josepa Sopeña: ‘Amb les amigues, per què no pots parlar de sexe com compartiries un bon llibre o una bona pel·lícula?’

Josepa Sopeña (Almenar, Segrià) ha guanyat el 22é premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida amb l’obra ‘Demana-m’ho així i et diré que sí’. En rebre’l, parlem amb aquesta professora d’anglés.

– Josepa, enhorabona pel premi! Com porteu el fet haver-lo guanyat?
– Moltes gràcies! Home, em sent eufòrica! És una mica una culminació, una recompensa també a nivell personal, perquè, quan fa temps que escrius i decideixes de presentar-te a un premi, si te’l concedeixen, la veritat: dóna molta satisfacció.

– Podríem dir, malgrat les dificultats que impedeixen unes relacions fluïdes, que us heu donat a conéixer al País Valencià, no?
– Sí, fins ara no era coneguda al País Valencià. Sí que havia guanyat algun premi prop d’on visc; allà, per Sant Jordi, tots els ajuntaments solen organitzar premis literaris, i n’havia guanyat algun. Però és el que dius, sempre sols tirar pel que tens més a prop, simplement. I quan em vaig decidir a escriure una novel·la eròtica, vaig estar buscant-ne un premi, perquè clar, no tinc el temps necessari per a anar trucant porta per porta a les editorials. I bé, fou posar-me el premi com a fita, amb una data límit determinada, i llavors animar-me a fer-ho; hi escrivia amb més rigorositat i amb més dedicació.

– És a dir, que primer fou la fita
– A veure, jo ja estava escrivint la novel·la, i aleshores, en un moment determinat, vaig buscar si em podia presentar a algun premi. No la tenia encara acabada, però fou una manera d’obligar-me a ser més constant. Cal dir també que fou una companya de la feina qui m’hi va encoratjar. Jo no m’ho havia plantejat mai, però com que a la feina comentem novel·les –en aquell moment parlàvem de les ‘50 ombres d’en Grey’– que llegim més o menys totes alhora, en acabar-ne una vam pensar quina seria la pròxima. I llavors m’ho etzibà: per què no n’escrius tu una?

– Fins ara havia escrit contes. Com és el pas d’escriure relats a redactar una novel·la?
– Supose que és una cosa que, amb l’edat i la perspectiva, acabes decidint. Jo llig moltíssim, sóc més lectora que escriptora, perquè m’agrada molt llegir, i llavors, a mesura que vas llegint, hi ha temporades que prefereixes una cosa o una altra. Així doncs, hi va haver una època en què llegia, com t’he dit abans, novel·la eròtica, i aprens a destriar què t’agrada i què no; tens un input que d’una altra manera no aconseguiries. Crec que no seria capaç de posar-me a escriure, d’un dia per l’altre, novel·la eròtica sense haver-ne llegida abans. En canvi, si n’has llegida molta –de bona i de dolenta–, et fas una idea de què t’agradaria fer.

– Com veieu la línia tan fina que separa l’erotisme i la pornografia?
– Jo pense que, amb l’erotisme, t’has d’imaginar coses. Quan una novel·la és molt explícita –cosa que ocorre amb la pornografia– i passen el dia fent sexe, arriba un moment que trobes que això et surt per les orelles, i no t’has d’imaginar res. És com aquell que menja el mateix plat cada dia i l’acaba avorrint. Pense que, en una novel·la, sigui del tipus que sigui, hi ha d’haver ironia i somriures. Si només hi ha sexe, sexe i més sexe, hi falta alguna cosa. Amb el porno, te’n vas massa cap a l’extrem, i no tothom s’hi pot sentir identificat. En canvi, la novel·la eròtica permet imaginar més, et deixa espai per al joc, pot arribar a més públic.

– Considereu que l’erotisme és encara un tema tabú?
– Home, jo pense que sí, perquè molta gent diu encara, amb la boca petita, que llig novel·la eròtica. Com et deia abans, tinc amigues amb què comentem el que llegim, i, de vegades, diuen: ‘estic llegint una novel·la guarrona’. Però t’ho diuen com si estigueren fent una malifeta. També és cert que hi ha gent que critica la narrativa eròtica sense haver-ne llegit mai, com aquell que diu que no li agrada aquell menjar o aquella beguda sense haver-ho tastat mai. Per criticar-la, cal haver-ne llegit. I la gent ho diu així perquè encara hi ha una mica de puritanisme en aquest sentit.

– Esteu preparada perquè us pregunten si els episodis narrats són de caire biogràfic?
– Sí que n’estic preparada, i tant [riu]! Jo, que sóc de poble, estic acostumada que em pregunten coses que a algú de ciutat, li xocarien. Quan ets de poble, les relacions són més estretes, i les persones, per a bé i per a mal, acostumen a ser més directes. Sí, això de segur que m’ho pregunten.

– Tanmateix, si haguéreu escrit sobre assassinats…
– Exactament, és per la morbositat de saber. També al començament penses, ostres, ara aquests em miraran d’una manera diferent o què? Però després, durant el procés, conclous que em miren com vulguen. De fet, podria haver escrit una novel·la en què el personatge principal fóra un home, i, com que sóc una dona, no seria autobiogràfica de cap de les maneres, no? Doncs és el mateix: tu crees un personatge. Però sí, segur que si faig una novel·la d’assassinats no em pregunten.

– Abans déieu que l’erotisme és més humà, més pròxim, ens hi podem sentir més identificats. A ‘Demana-m’ho així i et diré que sí’, el jurat ha destacat el joc de converses, que hi dóna ritme i creativitat, un diàleg entre amigues molt natural.
– Sí, era aquesta la intenció. Elles tenen una empatia molt forta, i és aquesta cosa de compartir i de no fer del sexe una cosa amagada, perquè, de vegades, costa parlar-ne, per exemple, amb la família. Tu no parlaràs d’aquestes coses amb el teu pare o la teua mare, però amb les amigues, de la mateixa manera que compartiries un bon llibre o una bona pel·lícula, per què no pots parlar de sexe?

– Exacte, volia dir que és un fet molt usual, no com aquelles històries que semblen tan prefabricades.
– No, no, per això. Oi que tu a una amiga, li explicaries, per exemple, si has tingut un mal rotllo a la feina, o si et trobes malament per alguna raó? Doncs també hauries de poder explicar-li quan et trobes bé per aquestes raons.

– No és ‘només’ una novel·la eròtica, doncs.
– No, que va. Quan la vaig concebre, en el primer que vaig pensar foren els personatges (amb això de les amigues) i en els llocs, que per a mi eren molt importants. He llegit molta novel·la eròtica, en anglés sobretot, i fa la sensació que tot ocorre a les grans ciutats dels Estats Units. Aleshores, jo em vaig plantejar fer una cosa més d’ací, perquè nosaltres també en som capaços; a mi m’agrada parlar dels meus paisatges i de les coses que conec. I sí, se’n va cap a Londres i Cambridge, perquè m’agraden molt, però també era una mica el joc aquest de, malgrat ser d’ací, fer un llibre amb cara i ulls obert cap al món.

Respecte als diàlegs, també volia utilitzar un llenguatge proper a la gent, com parlarien elles en realitat. De vegades, et trobes novel·les amb un llenguatge més propi d’un despatx, per dir-ho així, perquè el llenguatge del carrer sembla que faça una mica de por, tot i que realment és com ens expressem; jo buscava una cosa fresca. I també volia donar uns tocs de cultura. Bé, tocs de cultura no sé si és l’expressió més adequada. Però el que pretenia era no parlar només de sexe, sinó també de relacions humanes, perquè hi ha diferents tipus de relacions i no totes tenen a veure amb el sexe necessàriament. Era la idea d’algú que viatgi, que vegi un altre món, que prengui uns apunts de cultura del que es fa a Cambridge i Londres i ací no, o, a la inversa, coses que sí que es fan a Barcelona i allà no. Una cosa una mica així –tot i que no m’agrada l’etiqueta ‘multicultural’–més oberta, més transversal.

– Teniu alguns projectes en ment?
– Sí, és com si t’agrada córrer i hi no hi vas cada dia: quan no hi pots anar ho trobes a faltar. Jo no sóc de córrer, però ho veig amb la gent que conec, que si no surten a córrer cada dia, els falta alguna cosa. En el tema d’escriure, encara que jo no puc escriure –ni m’apeteix fer-ho– cada dia, quan em vaig marcar la fita d’acabar la novel·la –perquè tampoc sóc de deixar coses inacabades–, em vaig posar un hàbit. I quan t’hi poses sistemàticament et vénen idees per un altre costat. Estic escrivint ara una cosa que no té res a veure amb la narrativa eròtica. Després, també tinc un conte il·lustrat –ja veus que són coses molt diferents–; vaig tindre la necessitat d’escriure un conte per a nens petits, i el meu marit en va fer les il·lustracions. Era com un regal que ens féiem, i a veure si algun dia ho podem publicar, perquè pretenem que es fomenti l’amor a la lectura. No sé si és una cosa molt original, però per a mi és molt important, i per a nosaltres és com un llegat que volíem deixar a les nostres filles: que estimin el llibres. Ho tenim pendent, a veure si ara algú diu: ui, sí, porta que ens mirarem l’àlbum il·lustrat [riu]!

– Voleu afegir alguna cosa?
– No se m’acuden gaires coses, perquè és la primera volta que m’entrevisten per un premi. Bé, sí, la primera, que em fa molta il·lusió que m’hagis entrevistat per a Vilaweb perquè jo llig l’edició nacional. I segona, que tinc una companya d’Alberic (i també he treballat amb gent de Cullera, d’Ontinyent, d’Oliva), i fa gràcia perquè és un lloc on no he estat mai. Sempre tendeixes a anar cap amunt, i deixes de costat això, que ho tenim tan a prop, que compartim la llengua i etcètera; fa il·lusió. El fet que sigui una vall, que siga una mancomunitat de pobles xicotets –com dieu vosaltres–, m’encanta. Però, a sobre, que es puga aconseguir un premi únic com aquest, li dóna un toc especial, és una joia, és allò que al pot petit hi ha la bona confitura. Em fa molta il·lusió baixar, conéixer què hi ha. Serà curt, perquè no podrem veure gran cosa, però hi tornarem.

– És clar, per a presentar-hi la novel·la
– Ah, doncs sí, no et dic que no. Però hauria de ser en període de vacances. I tinc moltes ganes de veure-la impresa! Estic pensant en la portada, tot i que supose que no hi tindré res a dir, però bé, algun consell sí que els donaré. Com que m’agrada molt fer fotos, en tinc dels llocs de què parla la novel·la, i no caldrien els drets d’autor. Però aquest tema ja és de maquetació, imagine.

– Moltíssimes gràcies pel teu temps i a gaudir-ne!