La bellesa cura (i atrau)

La primera part del títol d’aquest article fa referència a les paraules del papa, pronunciades quan l’any passat visità i inaugurà a Roma un nou centre d’acolliment nocturn i diürn al Palazzo Migliori. En la seua estada en aquest lloc, el papa veié primer la planta baixa, destinada a l’acolliment de dia, decorada amb alguns frescos d’època moderna. Després el Sant Pare visità la capella del centre, al primer pis, dedicada a Sant Jordi. Contemplant aquests espais, el papa Francesc exclamà: ‘La bellesa cura’. I és cert, perquè la bellesa, que ens parla de Déu i que és com un reflex o una empremta de Déu, té la capacitat de curar i de restaurar allò que està trencat o ferit.

Però la bellesa també atrau, com ens recordà el papa en la seua trobada amb preveres, religiosos i religioses, seminaristes i catequistes reunits a la parròquia de Sant Pere, a Bangkok, el 22 de novembre de 2019. El papa va comentar unes paraules d’una religiosa, Benedetta, que explicà als qui es trobaven reunits amb Francesc, com va sentir l’atracció per la vida consagrada. El papa, comentant les paraules d’aquesta religiosa, deia: ‘Benedetta, tu ens has parlat de com el Senyor et va atraure per mitjà de la bellesa. Tot començà per una mirada, una mirada bella que et va captivar’. Per això el papa exhortava els preveres, religiosos i religioses, catequistes i seminaristes, a viure desperts ‘a la bellesa, a la meravella’, capaces ‘d’obrir nous horitzons’. Per això, com digué el papa, ‘una vida consagrada que no siga capaç d’estar oberta a la sorpresa, és una vida que s’ha quedat a mitjan camí’.

El papa repetí diverses vegades la importància de la bellesa en la vida dels deixebles de Jesús: ‘Anunciar Crist, és quelcom de bell, de formós, capaç d’omplir la vida d’una nova resplendor i d’un goig profund, tot i les proves’. Per això els consagrats (i també tots els cristians) estem cridats a viure ‘la santa audàcia de buscar nous camins, per tal que arribe a tothom el do de la bellesa que no s’apaga’. El papa ens exhortava a tindre ‘ulls que captiven’, capaços ‘d’anar més enllà de les aparences, d’arribar i celebrar la bellesa més autèntica que viu en cada persona’.

El papa també exhortava ‘a compartir una alegria, un horitzó bell, nou sorprenent”’, capaç de sembrar les llavors de l’Evangeli.

Els contemplatius, en aquesta jornada Pro Orantibus, hem de  ser testimonis d’aquella bellesa que cura i que encisa. Hem de ser  capaços de viure i de mostrar al nostre món la bellesa de l’esperança, de la comunió fraterna, del perdó, de la confiança.

Cal que tots els seguidors de Jesús siguem hòmens i dones capaços de viure i de transmetre la bellesa de l’Evangeli. I és que com va dir el papa Francesc als artistes que organitzaren el vint-i-setè concert de Nadal al Vaticà, el 14 de desembre passat, ‘El món necessita bellesa per a no enfonsar-se en la desesperança’.

Enmig de les decepcions, dels fracassos, del cansament i del desencís, cal retrobar el sentit de la vida en la bellesa de la natura i en la dels rostres dels nostres germans, moltes vegades ferits, i també en la bellesa de l’Evangeli, de la pregària i de la vida fraterna, que ens encoratgen a assumir i a compartir la passió pel Regne. La bellesa de l’amor fratern, de la comunió i de l’esperança, ens ajuda a viure i a superar les dificultats de la vida. La bellesa de l’Evangeli ens ajuda a treballar per la justícia i a denunciar la mentida i l’opressió que els més poderosos fan sobre la gent més vulnerable. I també a tindre cura i a protegir el nostre planeta, tan agredit.

La bellesa de l’Evangeli ens dóna raons per a l’alegria i la joia, per a així sembrar llavors d’esperança i de pau. La bellesa de l’Evangeli ens fa descobrir la força de la feblesa, com quan els arbres rebroten després de l’hivern o després d’un incendi. Per això el papa Francesc, en l’homilia del 7 de maig, va tornar a dir-nos: ‘Sense la bellesa, no es pot entendre l’Evangeli’.

En el nostre món, malgrat les ferides del pecat, podem descobrir la llum resplendent del Senyor Ressuscitat que tot ho renova i tot ho recrea. La bellesa de l’amor ens fa solidaris i compassius, per així patir amb els qui pateixen. Per això en aquest dia Pro Orantibus dedicat a la vida contemplativa, el Senyor ens crida als monjos i a les monges a viure atents als signes dels temps que ens obrin un horitzó d’esperança, per compartir-lo amb tots els qui viuen desesperançats o fins i tot, desesperats.

Per això les carmelites descalces de Puçol, Altea, Serra i les Alqueries, els cartoixans de Porta Coeli, les clarisses de Vila-real i de Canals, les benedictines de Sant Pere de les Puel·les i de Sant Daniel, les agustines de Sant Mateu i de Benicàssim, les dominiques de Xàtiva, Oriola, Paterna i Borriana, les cartoixanes de Benifassà, les caputxines de València o les cistercenques de Benaguasil, són enmig del món de hui, testimonis de gratuïtat, de consol, d’esperança i de joia.