La casa

Boris venia al poble els caps de setmana. Es comentava que la seua família havia fugit de Rússia durant la revolució perquè deien que havien tingut certa importància nobiliària. Era un home tirant a baixet, de pell dura, bronzejada per la nicotina. Potser la cara ampla i xata, els cabells negres que li creixien amb una força extraordinària i els ulls blavíssims era tota la reminiscència que la seua estirp havia pogut salvar del país dels tsars. A l’estiu vestia sempre amb pantalons de tennis i una camisa de quadres botonada fins a mig pit. Calçava sandàlies o unes espardenyes qualsevol i caminava com un aspirant literari a llaurador, com si volgués passar per plebeu quan s’ajuntava al taulell del bar amb els parroquians i els parlava en un efusiu valencià  fet a colps.

S’havia casat amb la filla d’un dels vells terratinents del poble i, habitualment, residien a València. Però del festeig entre el rus i l’hereva feia ja molt. En fer-se majors a penes els quedava res de la riquesa agrícola del sogre i venien a passar uns dies en la casa, sense la necessitat ni la pompa de procurar per unes fanecades ja esfumades. De tots els béns que arribaren a tindre els quedava poc més que la casa de camp, al bell mig dels tarongers, tot just al centre de les antigues finques familiars. Potser fóra per la reserva exagerada de la dona que era, en realitat, la primogènita, que tots coneixien la casa com la de Boris.

Quan venien i algú passava pel camí, els dos o tres gossos que tenien lladrucaven inofensius en el jardí, com si compartiren l’alegria de l’amo per haver deixat la ciutat i haver-los duts al poble. Era com si digueren al passejant: ‘ei, amic, ja hem vingut. Guaita que contents que estem! D’ací no res ens trauran a passejar i ens deixaran córrer pels horts i acaçar conills imaginaris’.

Ara ja no hi lladra ningú. La casa de Boris manté tan sols l’aparença d’edén vilatà gràcies a la fidelitat anquilosada d’un parcer que continua arreglant el jardí tal com pot. La reixa de forja, plena de filigranes romàntiques, està tan enredada amb les heures que en alguns trams les musculoses branques sufoquen els ferros després de mortes. El paviment del jardí amb un formigó de grava rodona de riu està sempre agranat, i això fa la sensació d’un abandonament silent, dissimulat. Però amb el temps les arrels del descomunal pi que creix a l’entrada han deformat el sòl i les jardineres d’obra amb les mateixes aspidistres plantades fa molt creixen en uns renglons torts.

Davant de la porta principal els xanglots de flors lila d’una glicina emparrada pengen  només per als passejants que hi giren el cap, com les flors exòtiques de l’hibisc o de les lantanes ataronjades que volen escapar de la cleda vella on van ser plantades. També els lliris africans despunten embrollats entre el mateix fullatge en un intent de sobrepassar els barrots de la tanca. El ficus i l’esquelet han quedat com estàtues sense gosar créixer més, com si només hagueren d’aguantar el tipus i prou. Més apartat, recolzat en la casa d’eines, un gesmiler continua sent fragant perquè tampoc pot evitar-ho per desatés que se senta. Darrere de la casa, la casuarina que sembla que pateix un gegantisme congènit està ferida pels vents però traspassa amb escreix la teulada de quatre aigües tocada per un èczema de líquens grocs i grisos.

Allò va ser un verger d’espècies somiades, de capricis vegetals projectats des de la fortuna que es recreava en possessions paradisíaques. Però ara, el de la casa de Boris, és un jardí adormit on les plantes tan sols mostren les flors pel seu costum botànic, com si encara els quedara l’última reminiscència de l’exhibicionisme ponderós dels rics, però sense l’interés de lluir-se davant dels propietaris que ja no existeixen, que ja no vénen a passar el cap de setmana o els dies d’estiu. Aquell temps s’ha difuminat com el color de torró descolorit que tenen les parets de la casa i que encara la fan estranyament atractiva. La porta i les finestres estan sempre closes i el blau apagat de les vidrieres que emmarquen els quatre finestrals és un crepuscle definitiu mentre la humitat tatua els racons del mirador amb una floridura vulgar i solitària.

Quan hi passe per davant em deture enfront de la tanca farcida amb les fantasies que li encomanaren al ferrer en un anhel d’embellir el que ningú no tenia. Repasse el creixement del jardí com si fóra un vell a qui visite en l’asil. Pareix que tot estiga igual però hi falta la taula rodona de pedra a l’ombra del cinamom, hi falten les veus, els gossos i Boris trafegant com si tingués una ocupació real i ineludible.