La collita

A Lolín se li va matar un fill de vint anys, la nineta dels seus ulls. Quan, de nit, els van dur la notícia a casa, em van dir que l’home es va esgarrar la roba, va llançar els calaixos de la còmoda contra la paret i arrencà les portes de l’armari. Va ser com la concentració de les llàgrimes vessades en la Crucifixió, el vòmit, la consciència certa i abismal de l’acabament de la vida, la ceguesa sobtada.

Aquell estiu, com els altres, Lolín i l’home eixien a sopar al carrer, amb la germana i els veïns d’enfront. En la tauleta rodona uns posaven l’espencat, altres el bonítol al forn, l’ensalada de ceba fregada, després el dolç i el café. Ella era una dona conversadora i li agradava de fer llargs barrets en els quals anava filant un tema amb un altre, com si foren els segments de cel·luloide que retrataven diferents escenes. Quan sorgia un buit massa llarg entre una temàtica i l’altra solia emplenar-lo amb un nexe fet en veu alta: ‘com es diu…?’, per a un segon després continuar, ja inspirada, sobre un nou aspecte del mateix tema o encetar-ne un de nou si l’anterior havia quedat exhaurit.

Sovint parlava de la faena al magatzem de taronja on passava la vida en plena campanya. En el fons, encara que remugara, li agradava de quedar-se a vetlar quan no s’acabaven la faena. Contava que quan era més jove a penes els donaven uns minuts per a sopar, però a ella li agradava i per això, quan ja se n’havien anat tots, es quedava a agranar fins a la matinada. Tanmateix, a fi de ser com les altres, havia de remugar mansament sobre l’excés d’hores.

Lolín tenia tota la fisonomia de la família dels Senents: una carcanada compacta i robusta revestida d’una musculatura ben feta: bessons corbs i durs, malucs amples simètricament assentats, mans fortes de pell lluent pel contacte continuat amb l’aigua i el lleixiu. Totes les dones que he conegut d’aquesta família han tingut deliri per l’aigua, de llavar sobre net, escurar, ruixar el carrer, rentar a mà la roba i estendre-la després com un arcaic ritual passat de mares a filles. Després de tant de feinejar, s’apanyaven amb qualsevol cosa per a menjar. Amb el mateix deler assaborien una llesca de pa, oli i sal, de plantó, com un pastís de Calatrava caramullat de sucre cremat rematant una sobretaula de rialles.

I Rafel, l’home, sempre fumant i treballant amb els pantalons tacats d’algeps, amb la testa cremada pel sol de la bastida.

-Aquest home!, sempre amb la pipera enganxada -deia Lolín quan parlava d’ell, preocupada.

Però Rafel, alié al món terrenal, fumava i treballava, treballava i fumava, com si les úniques paraules que pronunciara foren les confessions d’amor que li xiuxiuejava a la dona a les fosques de la cambra. Per això, ella li parlava sabent que ell li respondria més tard en la penombra conjugal.

El fill, des de menut, va ser un xiquet inquiet, graciós; un pillastre amb un somrís tan blanc com el blanc que li envoltava el negre dels ulls moruns. Per molts reports que li duien a la mare, ella li feia la raó, però quan explicava les trastades del fill sempre trobava, entre fotograma i fotograma, el motiu últim per a perdonar-li totes les malifetes.

Aquell dia, quan la vaig veure a mitjan matí, asseguda al costat de la filla a la saleta de casa, Lolín ja no podia plorar. Gemegava ofegada entre la boira que li enterbolia uns ulls ensanguinats com pous assecats. Era dissabte. No vaig poder dir res, tan sols mirar l’escena com qui observa, de costat, les escorxadures dels quadres de Ribera. Ella, per a no deixar cap buit entre les paraules que rondinava inaudibles, va dir quan em va veure allà plantat:

-A Lolín ja se li ha acabat l’alegria, per a sempre… per a sempre. I tornà a capbussar-se en la imatge punyent d’un present esfumat: bonico, que no n’hi ha cap com tu!

I encara que durant uns anys va tractar de dissimular-ho es va deixar anar, a poc a poc, fins que va perdre la batalla i la guerra.

Rafel encara continua fumant i treballant, ara en el bancalet que té a la vora del barranc. En aquesta època cull les albergínies, les tomaques, els pebres i, un poc més endavant, les figues que repartirà entre uns i altres abans d’arribar a casa, perquè trobe que ell s’estima més de tornar amb les mans buides.