La filla pròdiga torna a casa

Tudi Torró Ferrero va ser justament homenatjada ahir, 9 d’octubre, amb un dels premis que atorga l’Ajuntament d’Ontinyent en la festa anual dels valencians i valencianes. Una manera com una altra d’anomenar la nostra festa fundacional de la pàtria, i per a evitar així el topònim quasi prohibit de ‘País Valencià’ i l’altre, l’oficial.

No caldria aclarir el significat de l’adjectiu ‘pròdiga’ del títol de l’escrit, si no fóra que conservem en el nostre subconscient l’accepció gastada pels nostres catequistes quan ens contaven allò del fill que torna a casa i demana perdó als pares per haver fugit i haver-se dedicat a la mala vida. L’accepció del diccionari que ha d’aplicar a ‘pròdiga’ el lector és la de ‘generosa sense mesura, la que produeix en abundància’, perquè és això el que en justícia es pot dir de Tudi, la filla, la germana, l’amiga, la companya… que un dia se’n va anar del poble i es va dedicar a estudiar i a ensenyar, a escriure llibres per a educadors, a gestionar els assumptes interns dels centres educatius, a treballar abundantment per la llengua i la cultura, marcant camins per on transitar en el llarg camí de normalització lingüística, després de molts segles de prohibicions i menyspreus. Fins a tal punt mostra la seua generositat, que, jubilada ja de les seues tasques en l’administració valenciana, seguirà donant tot el seu saber com a membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Ens deia Tudi a l’acte dels Premis del Nou d’Octubre que “…en un món convuls, ple de conflictes, enfrontats els uns als altres, el coneixement d’una cultura, d’una història i de la llengua pròpia, és el millor antídot contra la intolerància i el fanatisme. Reivindicar una educació inclusiva, solidària i oberta a la diversitat és la base de la convivència present i futura, imprescindible i necessària per fer possible que tothom, vinga d’on vinga, siga d’on siga, se senta que forma part de la terra que els acull. Per això demane que les famílies continuen transmetent la llengua dels pares, dels avis i dels avantpassats, als fills i filles, eixe és un dels llegats més rics que podem deixar, perquè com diu l’escriptor romanés Norman Manea, ‘la llengua n’és la casa i la pàtria’. Sé que som altres coses més, però insistisc: sense l’essència que ens defineix (la llengua), reconeguem-ho, no seríem els que som.”