La formació dels capellans estrangers

L’Església del País Valencià, des de fa segles (tot i que amb honroses excepcions), ha marginat i menyspreat constantment la llengua dels valencians. Bisbes, preveres i religioses han utilitzat sempre el castellà com a llengua de culte i d’evangelització, com si el valencià no existira.

Per això m’ha alegrat saber que en l’Assemblea Diocesana del dissabte 15 d’octubre, que reuní a la catedral de València 1.500 persones, una de les propostes aprovades, la 107, demanà la necessària valencianització de l’Església Diocesana. Aquesta proposta apostava per ‘fomentar l’ús del valencià en la litúrgia com a mitjà d’evangelització’, i la necessitat de ‘l’edició dels llibres litúrgics en valencià’. Cal recordar que la traducció del Missal Romà ja la va fer fa uns anys l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tot i que aquesta traducció està ‘oblidada’ o ‘segrestada’ en algun calaix del palau arquebisbal de València. I és que la valencianització de la nostra Església, com deia J. L. Ferrando (Religión Digital 22 d’octubre de 2016), ‘és l’assignatura pendent de la nostra Església’. Per això, només apostant pel valencià a la litúrgia, farem realitat, com deia J. L. Ferrando, ‘una Església més valenciana’.

Ara, la Delegació Episcopal per als capellans de l’Arquebisbat de València té una ocasió propícia per aplicar la proposta 107, aprovada per l’Assemblea Diocesana de fa un mes. Aquesta Delegació ha programat unes jornades d’acollida i de formació per als capellans estrangers que tenen una missió pastoral a la nostra diòcesi. Aquest curs, que tindrà lloc a la casa d’exercicis d’Alaquàs els dies 23 al 26, inclourà una sèrie de conferències amb títols com: ‘La mirada al mundo y a nosotros con los ojos de Cristo’, ‘En la intimidad con Cristo’, ‘La fraternidad sacerdotal’, o ‘La misión del ministro ordenado’, temes ben actuals tots ells, que ajudaran els 80 preveres estrangers que hi ha a la nostra diòcesi a aprofundir el ministeri presbiteral i el seu servei a les comunitats cristianes.

Aquest programa, tan interessant, és tan vàlid per al bisbat de València com per al de Màlaga o el de Burgos, ja que els temes que es tractaran no presenten cap relació amb la realitat pròpia i específica de la diòcesi de València, que té com a llengua, el valencià. Els 80 preveres estrangers amb missió pastoral a la nostra diòcesi, provinents de Colòmbia, Perú, Mèxic, Ruanda o Guinea Equatorial, haurien de tindre també un coneixement de la cultura del nostre País, ja que les comunitats cristianes que serveixen tenen una llengua pròpia, a més del castellà.

Si la proposta 107, aprovada per l’Assemblea Diocesana, apostava per ‘fomentar l’ús del valencià en la litúrgia’ per tal de valencianitzar la nostra Església diocesana, els capellans estrangers que passen un temps al nostre bisbat també haurien de tindre unes nocions de la llengua i de la cultura de les comunitats que serveixen pastoralment. Pel contrari, sense conèixer la realitat cultural i lingüística del País Valencià, aquests capellans no entendran la necessitat d’una inculturació, ni que siga temporal, en la tasca de servei a l’Evangeli, entre els valencians.

Els bisbes i els preveres valencians haurien de recordar les paraules del papa Joan XXIII, el 13 de novembre de 1960, quan al final de la missa eslavo-bizantina digué: ‘Cap bellesa és comparable amb la multiplicitat de ritus, llengües, imatges i símbols que constitueix la riquesa de la litúrgia’ (AAS 52).

També la litúrgia en valencià expressa la bellesa de la fe dels cristians que volem ser cristians sense deixar de ser valencians.