“La furia del cielo”, de Francisca García Jiménez

Abans de tot, he de dir d’aquesta novel·la i de la seua escriptora que ha sigut  personalment tot un descobriment en aquest període de temps en què ens hem trobat tothom.

Som davant una novel·la històrica, amb xicotets matisos de ficció. De lectura fàcil i  senzilla, s’adapta a qualsevol classe de lector/a, tant per la fluïdesa com pel dinamisme que ens aporten els diàlegs.

Es tracta d’una lectura captivadora i amb sentiments, on el fil conductor de la història ens porta a conèixer Teresa, una xica nascuda en el si d’una família de l’alta burgesia valenciana, i que amb els obstacles que comporta la guerra civil, la família decideix refugiar-se al camp, en una masia. La protagonista passarà, en el transcurs de la vida, per situacions dantesques que la faran fugir d’allí, i què amb coratge i valentia superarà les barreres que el temps anirà marcant-li.

En aquest llibre, l’autora, Francisca García Jiménez, ens trasllada a una València d’una època totalment agitada, com són els anys de la Guerra Civil Espanyola i les  conseqüències de la postguerra. Ens descriu de forma molt ben documentada la riuada del 1957; com l’aigua i el fang devasten cases i famílies, sense deixar de banda la “grip asiàtica”. I mentre, al mateix temps, ens delecta amb els carrers més importants del nucli antic de la capital. Aleshores, per poc que conegues la ciutat, et durà a una bona visualització dels fets.

Per últim, caldria remarcar la valentia que la història transmet amb Teresa, una dona  forta i lluitadora, qui amb la seua fortalesa ens recorda totes aquelles dones de l’època  que tan marcades quedaren per la societat i les famílies, i que l’aprensió comportà amb elles.

La furia del cielo és bàsicament un llibre que t’atrapa pel desbordament de la  sensibilitat i dels sentiments que aporta. Vos assegure, lectors i lectores, que si el  comenceu no podreu parar fins a acabar-lo.