16.02.2017 - 11:15
|
Actualització: 16.02.2017 - 12:15
Dilluns dia 13 de febrer, el rei espanyol va presidir la presentació de l’últim volum del projecte d’investigació ‘El valor económico del español’, dirigit pel catedràtic d’Economia Aplicada José Luis García Delgado, un estudi patrocinat per la fundació Telefónica. En aquest acte, el rei assegurà que el 2050 ‘750 millones de personas hablarán español en todo el mundo’ i que aquesta llengua era ‘una fuente de riqueza económica tangible’. I encara, assegurà que l’espanyol ha superat tres desafiaments: ‘sobrevivir al paso del tiempo, rebasar las limitaciones geográficas y mantener su unidad en la diversidad’. Si hui parlen espanyol més de 550 milions de persones, cap de les quals no qüestiona la unitat d’aquesta llengua, això fa que ‘la cohesión lingüística’ done ‘buenos resultados’, segons digué el Sr. García Delgado (El País 14 de febrer de 2017).
La unitat de l’espanyol o castellà que tothom accepta com una obvietat, és qüestionat d’una manera irracional pel PP pel que fa a la llengua que parlem a Vila-real, Manresa, Ordino, Binéfar, Maó o l’Alguer. La mateixa Sra. Bonig ha emprès una nova croada (després de la ridícula proposició del PP sobre l’origen del valencià a partir de l’iber) per defensar que el valencià i el català són llengües diferents.
Però la Sra. Bonig, que va assistir al 18é congrés del PP com a màxima dirigent d’aquest partit al País Valencià, ha fet el ridícul una vegada més, ja que el congrés del PP dels dies 10,11 i 12 de febrer consagra la unitat de la nostra llengua, parlada de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
La ponència: ‘Educación, innovación y cultura’, coordinada per la diputada (catalana) Andrea Levy i amb els ponents Juan Vicente Herrera, Asier Antona i Miquel Vidal, afirma en el punt 125 del capítol ‘El español una lengua de oportunidades’ el següent: ‘El catalán, el gallego y el vasco son una muestra de la pluralidad que ha sido clave en el éxito reciente de España como modelo de convivencia abierto, diverso e integrador’. I el valencià, Sra. Bonig? Com és que la ponència del PP no reconeix el valencià? No sé si la Sra. Bonig va fer una esmena a aquest text. Però en cas que la fera, el text deia el que deia. I reconeixia implícitament que a l’Estat espanyol no hi ha sinó tres llengües més (i no quatre) a part del castellà: basc, català i gallec. Encara que a la Sra. Bonig no li agrade reconèixer-ho.
Ara la Sra. Bonig ja té un enemic més a qui enfrontar-se. Perquè segons ella, la universitat no té la raó quan afirma la unitat de la nostra llengua. L’AVL, tampoc, Compromís i el conseller d’Ensenyament, tampoc, els socialistes, tampoc. I ara, la ponència del PP també està equivocada. Només la Sra. Bonig i els seus companys valencians del PP tenen la raó!
I és que fa uns dies l’eurodiputat del PP, Santiago Fisas, recordava a la Sra. Bonig la unitat de la nostra llengua, cosa que també reconeix la ponència del seu mateix partit, com una obvietat. La mateixa obvietat pel que fa a l’espanyol, anomenat també castellà, una unitat que cap dels dirigents del PP valencià no qüestiona. Per això, de la mateixa manera que el castellà es diu també espanyol, el valencià també s’anomena català, per molt que la Sra. Bonig (a qui li aniria bé un curs sobre llengua) i els seus companys valencians del seu partit (no els catalans ni els mallorquins), s’obstinen a negar aquesta obvietat, reconeguda per tot el món acadèmic llevat dels ‘intel·lectuals’ del PP valencià.
El president Tarradellas deia que en la vida l’únic que no es pot fer és el ridícul. Una actitud i una manera de fer tan arrelada en el PP valencià, quan els dirigents d’aquest partit parlen, sense coneixement de causa, de la nostra llengua.
La Sra. Bonig no hauria de fer el ridícul com continua fent. No hauria de jugar amb els sentiments de la gent per arreplegar uns quants vots més, sinó que hauria d’acceptar què diu el món acadèmic pel que fa a la nostra llengua. I què diu el seu partit a la ponència. I si no, que vinga a passar uns dies a Berga o a Tortosa i veurà com entén els ciutadans d’aquestes dues viles catalanes sense necessitat de diccionaris. I sense que això, entendre el català (ella que nega la unitat de la nostra llengua) siga cap miracle de Sant Vicent Ferrer.
