La imatge de la desesperació

Per la rapidesa de les imatge que vaig veure per TV3, em va ser impossible d’identificar si era el carrer de la Portaferrissa, el de Sant Pau o el de la Boqueria, o potser el passatge d’Amadeu Bagués, o alguna altra de les vies que condueixen a la Rambla, on aquest dijous hi hagué un atemptat terrorista.

La imatge que em va impressionar va ser la de les corredisses de la gent, espantada per l’atropellament d’un furgoneta que va sembrar la mort i la por en ple centre de Barcelona. La tragèdia i la barbàrie del terrorisme es feia present de nou al centre de la ciutat comtal, com en l’any 1987 amb l’atemptat a Hipercor o amb l’assassinat de l’ex-ministre Ernest Lluch, o com abans s’havia fet present a Vic, amb l’atemptat a la caserna de la Guàrdia Civil i a tants i tants altres llocs.

Però a part d’aquesta imatge dantesca de mort i de por, em va colpir també la presència d’un home assegut, immòbil, a terra, demanat almoina en algun dels carrers que he citat abans. Amb les mans tapant-se el cap, possiblement per la vergonya d’haver de demanar una ajuda als vianants, amb un plat o amb una gorra al seu davant per recollir les monedes que deixa la gent, aquell home restava assegut, indiferent a la situació de por i al drama de les persones mortes o ferides escampades per la Rambla. Aquell home que no es movia, que no corria, quiet, com absent enmig del caos d’aquella situació de mort, mostrava ben bé la imatge de la desesperació i de la desolació. La imatge d’aquell home era la d’una persona que no té res a perdre per la situació marginal per la pobresa. I per això no corria, per això no fugia ni es movia del lloc –possiblement el mateix que ocupa cada dia– pel fet que res del que passara (fins i tot la seua mort) no podia empitjorar la seua vida.

Quan una persona es troba a mercè de l’almoina dels qui passen davant seu, quan un home està tan desesperat per la situació econòmica que viu, deixa de tindre por perquè la desesperació s’ha instal·lat en el seu cor i en la seua vida. Segurament aquell home pensava que la seua possible mort no podia ser pitjor que la precarietat, la fragilitat i el desemparament en què es trobava i que el portava a seure al carrer per demanar almoina. I per això ni es va moure del seu lloc, ni tan sols es va alçar de terra mentre la gent, al seu davant, corria presa pel pànic.

La maleïda pobresa que pateixen tants hòmens, dones i infants, degrada la vida d’aquestes persones. Fins i tot les anestesia o les adorm, ja que la seua situació econòmica les deixa com en estat vegetatiu, sense il·lusió, sense força ni per córrer per fugir de la mort. I és que la vida d’aquestes persones, abandonades per tothom, ja és com una mort avançada.

Rescatar i ajudar les víctimes de l’atemptat és una tasca que ens concerneix a tots. Però rescatar la gent del carrer que ja ni té esma per córrer, per fugir de la mort, també es feina de tothom. Només així farem un món més fratern i més humà. La globalització de la indiferència provoca que un home, que demanava almoina, no tinga coratge (ni por) per eixir corrent d’aquell infern que va ser la Rambla el 17 d’agost de 2017, perquè la vida d’aquell captaire ja era més morta que viva.

Certament que em va impactar la imatge de l’home assegut, immòbil, demanant almoina i també que ningú no l’alçara de terra per traure’l d’aquell vesper.