La immoralitat de la indemnització al projecte Castor

Quan Sant Benet va escriure la Regla per als monjos, va demanar-los que als monestirs no hi entrara el vici de l’ambició i de l’avarícia. Així, en el capítol 57 de la Regla, (que tracta dels artesans del monestir), Sant Benet demanava als monjos que ‘miren de no atrevir-se a fer cap frau’, i els posava en guàrdia perquè en la venda dels productes no es guiaren per l’avarícia o la cobdícia, tan freqüent en el món de la política i dels negocis. Per això Sant Benet insistia així en aquest capítol: ‘Si s’ha de vendre algun dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels quals ha de passar miren de no atrevir-se a fer cap frau’ (RB 57:4). I també, en el mateix capítol: ‘Que en els  preus no s’infiltre el mal de l’avarícia’ (RB 57:7). I perquè els monjos visquem amb honradesa, sense caure en l’ambició ni en el desig de posseir més i més, al capítol 4 de la Regla, quan Sant Benet ens dóna uns ‘instruments de les bones obres’, ens mana ‘no furtar’ (RB 4,5), ja que la base de l’avarícia es troba en el desig (amagat o manifest) de robar.

Sant Benet tenia molt en compte allò que diu la primera Carta de Sant Joan, quan condemna ‘l’ostentació de la riquesa’ (1 Jo 2:16), i també el Salm 9, quan denuncia l’impiu que ‘es glorieja de les seues ambicions’, el qui viu ‘àvid de diners’, el qui actua ‘ple de malediccions, d’enganys’ (Ps 9:3,7). L’arquebisbe Òscar Romero s’escandalitzava d’aquells que creuen que ‘tot és lícit davant els diners’. I per això Romero denunciava ‘l’absolutització de la riquesa’, que ell considerava ‘el gran mal del Salvador’.

He recordat aquest capítol de la Regla de Sant Benet, i el manament de Sant Benet de no caure en la corrupció ni en el frau, per la immoralitat que suposa la indemnització que el govern de Madrid pagarà a l’empresa ACS, propietària de la projecte Castor, uns diners que a partir de gener hauran de pagar els usuaris del gas a través dels rebuts.

Després dels xicotets terratrèmols davant la costa de Vinaròs, ocasionats pel gas de la planta Castor, el govern va paralitzar aquest magatzem de gas. I, casualitats de la vida, només trenta-dos dies després que el BOE publicara la paralització, l’octubre de l’any passat, el consell de ministres espanyol va aprovar un reial decret pel qual l’empresa propietària del projecte Castor (amb el Sr. Florentino Pérez com a accionista majoritari) va cobrar la indemnització de 1.350 milions d’euros que li havia promès el govern del PP. Uns 1.350 milions que pagaran els ciutadans durant trenta anys i que podrien arribar fins a més de 4.700 milions (com han denunciat diverses organitzacions ecologistes), ja que als 1.350 milions pagats ja a ACS, s’hauran de sumar els diners que costarà mantenir la planta inoperant, el seu futur desmantellament i els interessos bancaris durant els trenta anys de pagament en els rebuts del gas.

En resum: la companyia ACS ha fet el negoci redó: Castor fa una inversió, i com que li ha eixit malament, l’Estat l’ha d’indemnitzar. És a dir: risc zero per a l’empresa ACS i tot benefici.

Només tres preguntes: si ACS haguera pogut continuar el seu projecte, els usuaris del gas haurien rebut part del beneficis, de la mateixa manera que hauran de pagar ara la indemnització? Segona qüestió: si des del govern de Madrid, en temps del ministre Montilla, es van encarregar informes tècnics, com és que no es va fer cas del que ja advertien aquests estudis sobre possibles terratrèmols? Tercera qüestió: cap polític no assumirà les responsabilitats pel nyap que s’ha fet i que ara han de pagar els ciutadans?

La cosa clara és que els usuaris del gas hauran de pagar la inoperància d’uns polítics i el fracàs d’un projecte, amb una indemnització milionària a ACS, que és legal, sí, però també, certament, del tot immoral. Com ha dit algú: això és un Estat de dret o un Estat desfet?

La celeritat del govern de Madrid a pagar a ACS contrasta amb la lentitud amb la qual el mateix govern escatima el nou finançament per al País Valencià. I per això mateix, una gran part de la població continuarà patint encara les conseqüències d’una crisi econòmica, on els qui més tenen, reben més encara, i els qui passen necessitat, continuen asfixiats per una política del tot indecent, fruit de l’ambició i de l’egoisme.

Com diu Anthony de Mello, ‘Quan el pardal fa el niu en el bosc, no ocupa més que una branca. Quan el cérvol assacia la seua set en el riu, no beu més que el que li cap a la panxa. Només nosaltres acumulem coses i més coses, perquè tenim el cor buit’.