La llengua, al cap de tants anys

A poc a poc oblidem les coses, perquè de tot fa cada vegada més temps. Els records, quant a la llengua, s’amunteguen sense ordre cronològic. No recorde exactament quants anys fa d’aquell inoblidable dia en què Jordi Pujol, en presència d’Eduardo Zaplana, va dir a Antoni Ferrando i a Xavier Casp, dos caps visibles d’una forma diferent normativitzar la llengua: “Només els polítics podem resoldre el tema de la unitat de la llengua”. Era a finals del segle passat, això sí que ho recorde bé. Imagine que el professor Ferrando es degué quedar amb cara de pòquer i li costà d’engolir la saliva davant d’eixa decisió “política”. També supose que el poeta Casp es devia fregar les mans, content: “Ara o mai: manen els meus”. Manar els nostres, amb Zaplana, ja es poden imaginar què significava quant a la llengua dels valencians.

Les eleccions generals de 1996 van posar el futur d’Aznar i la governabilitat de l’estat en mans de Jordi Pujol i els nacionalistes catalans, que exigien el reconeixement de la unitat de la llengua. Això, en cas d’aconseguir-se, seria una fita històrica, però no va ser fàcil; més que res perquè la qüestió seria un embaràs problemàtic amb part dolorós.

També hi va haver un dia, no recorde bé si per aquell temps o molt abans, que en veure que la llengua que ens van transmetre els nostres avantpassats agafava vol amb els bufits dels polítics de torn, em vaig dir: “Açò va per a llarg”. Sort que don Manuel Sanchis Guarner († 1981) no va viure per a veure les “magnifiques” vesprades que les corregudes de la llengua ens deparà. Els records que segueixen, desordenats, no respecten un ordre cronològic; són simplement ferides difícils d’oblidar.

A finals del segle passat, Eduardo Zaplana governava amb el suport d’Unió Valenciana: la llengua estava en mans de la dreta i la seua normativa —i la seua gramàtica, és clar—, i a més, Zaplana tenia una mèdium, una aliada que li animava el galliner lingüístic blaver des de Las Provincias: M. Consuelo Reyna. Zaplana era presoner de Las Provincias i de la seua pitonissa. Per a ell degué ser un malson diari tindre darrere l’orella a tota hora el cant de l’ababut.

I si ho pensem bé ara, després de tants anys, no podia ser d’altra manera: hi havia tants interessos polítics i electorals que de vegades s’utilitzava la llengua per a embolicar la troca i desviar l’atenció d’altres assumptes. La llengua era una arma amb poder.

Ara, vist en la distància, s’entenen millor les coses. Tot era qüestió de temps. I cada cosa va passar quan tocava. La vellesa té aquestes coses: sense voler, recordem el passat. I recordem aquelles guerres entre secessionistes i unitaristes (amb els seus practicants, tots lluitant per veure qui defensava més la llengua), la fília i la fòbia a Catalunya, blavers i calalanistes, el conflicte lingüístic permanent, que si València o Valencia, anarquia ortogràfica, Federació d’Escola Valenciana, institucions catalanistes (IEC, ACPV, Junta de Govern de la UV), autoritats lingüístiques (IFV o RACV), denominació de la llegua (llemosí, català, valencià, bacavés…), la polèmica del reconeixement dels títols de valencià emesos per les diferents entitats i organismes, el llistat de paraules prohibides o marcades ideològicament depenent de qui governava, maldecaps en determinats moments sobre qui dictava la normativa: la Conselleria d’Educació i Cultura de torn o l’AVL?, el dictamen del CVC del 2005, un sens fi d’institucions implicades IEC, IFV, IIFV, ACPV, Lo Rat Penat, la RACV.

Que si les Normes del Puig o les Normes de Castelló. Tots volien atribuir-se la veritat absoluta sobre la identitat, la història del poble i els seus senyals de la valencianitat: la bandera, l’himne i el nom de la comunitat autònoma.

Cada grup volia imposar a l’altre una gramàtica i un diccionari. Tindre poder per aquell temps era important: t’atorgava la potestat normativa sobre la llengua. D’això almenys estaven convençuts els governants de primera divisió.

I si parlem de poder, cal recordar que en el primer govern de José María Aznar el PP va necessitar l’ajuda dels nacionalistes catalans per poder governar. Jordi Pujol es degué dir a ell mateix: “Ara és el moment d’aclarir el tema de la llengua”. I Zaplana, en acontentar Pujol i Aznar, va fer mèrits i va guanyar punts per a pujar a primera divisió, arribar a ser ministre i portaveu del govern, i fins i tot a aplegar a figurar com a successor d’Aznar a la Moncloa.

Un dia, en una inauguració conjunta d’una exposició d’art litúrgic a Tortosa, Zaplana va dir que les dues comunitats veïnes compartien “la misma historia, tradición y sensibilidad”. Pujol a continuació va repetir les mateixes paraules que Zaplana i va afegir “i també la llengua”, per si de cas al president de la CV se li havia oblidat.

Si finalment, amb Francisco Camps de conseller d’Educació, es va arribar a un pacte lingüístic, no va ser per convenciment propi, sinó per ordre del seu cap, Zaplana. A Zaplana eixe pacte li importava un rave —tots sabem què l’interessava al cartagenero—, però com que això li donava punts als ulls d’Aznar (a qui aspirava a succeir), li va seguir el joc a Pujol. Aznar necessitava els seus vots per a governar.

En tota aquella correguda resulta curiosa la maniobra de Manuel Tarancón. Heus ací un home de la dreta convençut de la unitat de la llengua, però que per fer carrera política va voler entonar la cançó secessionista. Arribat el moment del nomenament de la presidència de l’AVL, Zaplana el va afusellar sense miraments ni contemplacions i va preferir Ascensión Figueres. Això va implicar per a Tarancón una de les ploreres més grans de la seua vida. Tindre caps significa dir-los “sí, buana” i besar-los el cul, incondicionalment, cada dia. Agafen vostés la lliçó que més els agrade: “Si vols fer carrera política, la primera lliçó és abaixar el cap” o “No et fies de ningú”. I si vols ser independent, aquesta de Cela no està malament: “La soledad es el precio de la independencia”.

En tota aquesta història cal recordar el nom de Santiago Grisolía, mort a principi d’agost d’enguany. Aquest home, alié a lluites polítiques i lingüístiques, des del Consell Valencià de Cultura va animar el dictamen sobre la llengua que va possibilitar la creació de l’AVL.

Aprovat el dictamen on s’especificava que la normativa del valencià era la que feia servir la Conselleria d’Educació des de 1983, amb Ciprià Císcar al capdavant, pareixia que s’assolia la pax linguae. Perquè, recordem-ho, a vegades ens trobàvem amb algun director general que implantava les seues normes: així, “servei” es convertia de la nit al dia en “servici” i “aquest”, en “este”. Es poden imaginar el mareig que suposava als tècnics lingüístics i correctors no saber exactament quina normativa fer servir a l’hora de fer el seu treball? I també als usuaris de la llengua, és clar.

De les moltes partides de tenis que no he pogut veure en aquesta vida, els jure que una de les que més he lamentat haver-me perdut en directe va ser la que van jugar Francesc Camps i Rafael Alemany. Camps: “De catedràtic a president, sincerament: de veres que valencià i català són la mateixa llengua?”. Alemany: “Tan cert com que el sol ix per l’est”. Camps: “És que això de dir que Joanot Martorell i Ausiàs March són autors catalans i de cultura catalana se’m fa costera amunt, perquè els meus pares m’han inculcat que sóc valencià i no català”. Alemany: “El fet que eixos autors formen part de la literatura catalana no implica negar la seua valencianitat”.

Quin camí més llarg fins a arribar al pacte lingüístic! Problemes i més problemes. Fins i tot la denominació de la nostra terra va ser un assumpte traumàtic: País Valencià o Comunitat Valenciana? Qui no recorda l’al·lèrgia del PP al terme País Valencià? I què em diuen de la reticència de Jordi Pujol a fer servir en les seues memòries el terme Països Catalans per tal de no ferir els sentiments dels valencians?

En 2015, finalment, els integrants de l’AVL, alliberats de les dependències polítiques, van poder volar lliurement: les quotes polítiques passaven a la història. Però ara tenim altres polèmiques: la quota de gènere i la quota territorial. En fi, la llengua continua sent un tema que desperta passió. Ara bé, alhora, hi ha gent que se’n desentén olímpicament, del tema. O li entra oix, que de tot n’hi ha.

Al remat s’ha imposat el trellat i la llengua ha trobat el seu camí per la sendera de la sensatesa. El destí ha fet que a hores d’ara (i prou que ha costat) la llengua de l’AVL estiga majoritàriament en mans de filòlegs, és a dir, els que saben de llengua i d’història de la llengua. Els filòlegs es formen i ixen de la universitat; és sensat que siga la universitat la que dicte la norma: la gramàtica i el diccionari. Això no obstant, sempre hi haurà gent malalta que preferirà posar-se en mans de curanderos en compte de llicenciats en medicina, que és el que són la majoria de doctors. Ja s’ho faran.

Ara pareix que es camine cap a un “model unitari” amb l’ús de les formes convergents, però respectant la “variació interna de cada parlar”. Dir llengua única és dir llengua compartida per totes les comunitats que la fan servir. I jo em pregunte: no és això el que predicava Sanchis Guarner des del principi? Entestar-nos en propostes normatives divergents no ens unirà mai, ans al contrari, ens dividirà.

Segurament van passar coses molt més importants, però açò és el que jo recorde del conflicte i del pacte lingüístic, després de tants anys.

Ens ha costat molt d’entendre que catalans i valencians parlàvem dues variants de la mateixa llengua; és per això que la definició de les llengües, proposada per Rafael Alemany i Jordi Colomina, em sembla genial. Tant de bo se m’haguera ocorregut a mi, tan fàcil com era. Els escolars les haurien d’aprendre i entendre ben aviat per tal d’estalviar-nos disgustos futurs. Són definicions magistrals:

Valencià: Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó, la ciutat sarda d’Alguer, llocs on rep el nom de català.

Català: Llengua romànica parlada a la Catalunya, així com a les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó, la ciutat sarda d’Alguer i la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià.