La llibreria

Per un moment, l’olor tan intensa de la tinta fresca dels llibres nous, la lluentor de les portades i dur tanta estona la masquereta posada, em resulta carregós. La llibreria està a rebentar amb tota mena d’exemplars. Es nota que ve l’època dels regals. He acompanyat un amic i no veig el moment que acaben de cobrar-li els dos o tres llibres que ha comprat mentre espera en la fila. Estic embafat amb tanta literatura prêt-a-porter i el tuf que se m’ha instal·lat al nas em fa eixir a la vorera a esperar que el meu amic arribe al cap de la cua.

Jo no sé com es poden vendre tants llibres si el cas és que s’afirma que es llig molt poc. Potser és que la gent ho fa d’una manera amagada, secreta. No em referisc al costum que tenen alguns de seure sobre l’inodor, amb la porta tancada, amb un best-seller entre les mans, mentre la matèria es precipita inexorable atreta per la gravetat. Vull dir que, tal vegada, les persones, en general, duen una doble vida: es presenten despreocupades, una mica analfabetes, i en el fons sembla que tothom llig munts de papers.

Per això, el personal fa veure que està enganxat a programes televisius que són una vertadera porqueria, o que segueixen corrents negacionistes de tota mena o que es posicionen a favor, o en contra, de polítics desagraïts i falsaris. I resultarà que en realitat estan esperant l’hora d’enllitar-se sota la tebiesa de les mantes i obrir Las Meninas, de Buero Vallejo, per la pàgina seixanta-u, o la Poesia Completa, de Josep Gual, per la pàgina cent vint-i-quatre.

Segurament, les coses no són mai com semblen. Les lleis que els estadistes s’inventen per a regular la mediocritat acadèmica -i per extensió humanística- dels ciutadans deuen tindre una finalitat que va més enllà d’actuar com la manxa de l’acordió del govern de torn. Tampoc ningú no diria que els polítics fan les lleis d’ensenyament -que no d’educació- perquè servisquen per a altra cosa que no siga combatre l’enemic. Això sí, tot ha de resultar altiloqüent i estar pulcrament redactat perquè parega inabolible i fer el fet.

Darrere del que sembla un menyspreu obscé, d’una simple enginyeria social rància que té com a finalitat última la perpetuació dels governants, resultarà que les coses funcionen i, encara que no ho semble, les persones cada vegada llegim més, som més educades i respectuoses, sabem que la natura som nosaltres mateixa i no el fet de pertànyer a una ONG que vol salvar els óssos polars. El resultat, doncs, hauria de ser que cada vegada s’haurien de produir menys agressions sexuals, menys estafes, menys crims. En definitiva: el món hauria de ser millor que fa cinc-cents anys i, no cal dir, fa mil o dos mil anys enrere, encara que a algú li puga semblar, com un miratge, el contrari. 

Tota la caterva de llibres que s’amunteguen en la llibreria passaran d’unes mans a les altres plenes de bons desitjos i contribuiran així a amainar la barbàrie col·lectiva. Pareix, doncs, el món al revés: es llig moltíssim per devoció i se segueixen les tendències barroeres de moda per obligació.

I si encara es necessitaren més llibres? No crec que siga la solució. De la mateixa manera que un pensador pot aprendre a estimar la silueta de les muntanyes i a interpretar les formes capritxoses dels núvols, per què qualsevol menestral no podria sentir el mateix envers la poesia o envers el teatre? Conec excepcions, però les neurociències diuen que el cervell humà no està fet per a llegir i, amb això, potser hi hauria prou per a explicar l’enigma de l’educació. Però també perquè s’intenta ensenyar d’una forma voluntariosa, però equivocada, completament allunyada de contemplar per contemplar, llegir per llegir, escoltar per escoltar. Però en una societat egòtica, o siga, instintiva, que només té cura de desenvolupar les funcions vitals bàsiques, em fa l’efecte que tot ha de tindre un objectiu mesurable.

En moments d’inquietud com aquest, m’agrada de pensar en les catedrals, en els carreus de pedra, en les lloses marcades amb els enigmàtics símbols de cada picapedrer i en els arcs il·luminats amb vitralls multicolors. Malgrat els cinc-cents anys que han passat, no ens diferenciem massa d’aquelles persones. Encara que aleshores no hi havia escola que ensenyara a construir-les, per desgràcia. O, com que vivim en un món al revés, seria per fortuna. No ho sé. En tot cas, em sent alleujat quan veig eixir de la tenda el meu amic carregat de llibres; em diu:

-Mira per on, he tingut sort. He trobat sense buscar-lo el llibre que vull regalar-li a la meua germana. Encara que no sé si ella se’l llegira. En tot cas, el llegiré jo.

-Serà el millor que faràs -li confirme, mentre m’ajuste la masquereta dels botons. Vols que ens acostem a la col·legiata? -li dic-, no sé per què m’han entrat ganes de resar alguna cosa.

-Au, tira, ateu! No sé si cada vegada eres més il·lús o més ximple. Perquè et conec, sinó diria que has begut més del compte.