La manifestació de capellans a Barcelona

El 1966 va ser un any convuls i reivindicatiu al si de l’Església Catalana. Compromesos amb la renovació que va nàixer del Concili Vaticà II i amb la lluita per la llibertat i la democràcia, molts preveres i religiosos catalans, en companyia de nombrosos laics, apostaren fermament per la renovació de l’Església i per la fi de l’aliança amb el nacionalcatolicisme. El mes de febrer d’aquell any va tindre lloc la campanya ‘Volem bisbes catalans’; el mes de març, la Caputxinada i l’11 de maig de 1966, hui fa 50 anys, va tindre lloc un fet insòlit: la manifestació d’un centenar llarg de capellans pels carrers de Barcelona.

La Caputxinada de març de 1966 portà a la comissaria de la Via Laietana alguns dels participants en aquella tancada, els quals posteriorment quedaren en llibertat. Però després es va saber que els 13 delegats serien detinguts, com així va ser. El 6 de maig, Joaquim Boix, delegat d’estudiants de l’Escola d’Enginyers i militant comunista, va ser detingut i apallissat. Traslladat al Palau de Justícia, posteriorment el van tancar a la presó Model de Barcelona. Va ser el seu advocat, Josep Solé Barberà, qui va convèncer la mare de Boix per tal que denunciara les tortures que havia sofert el seu fill. I va ser aquesta denúncia la que va propiciar que uns cent trenta capellans, la majoria d’ells ensotanats, es manifestaren des de la catedral de Barcelona fins a la Prefectura Superior de Policia, a la Via Laietana, per lliurar al comissari Creix una carta de protesta i en defensa dels drets humans.

La manifestació dels capellans va ser cruelment reprimida per la policia, que adreçava als capellans improperis com ‘Curas comunistas estáis manipulados’, i també ‘Curas rojos a Moscú’. Entre els capellans que van organitzar aquesta manifestació de protesta hi havia els mossens Josep Dalmau, Antoni Totosaus, Ricard Pedrals o el caputxí Jordi Llimona. Mossèn Josep Dalmau va qualificar aquesta acció de protesta com ‘una aventura en equip de Jordi Llimona, que arranca de la fe en Jesús de Natzaret’.

La manifestació dels capellans d’ara fa cinquanta anys tingué com a conseqüència el judici, davant el temible Tribunal de Orden Público, d’alguns d’aquests capellans. En aquell judici, que va tindre lloc el 22 de febrer de 1969, els preveres Antoni Totosaus, Jordi Llimona, Ricard Pedrals i Josep Dalmau van ser acusats d’haver organitzat la protesta.

Mossèn Josep Dalmau, en les seues memòries ‘Josep Dalmau. Un capellà rebel, un sacerdot lliure. Memòries 1926-1969’, detalla el judici i les paraules que el P. Jordi Llimona pronuncià, i on justificà aquell acte, pel fet que qualsevol capellà estava en el seu dret ‘no tan sols defensar l’ordre sobrenatural, sinó que pel seu ofici ha de defensar i promoure l’ordre ètic’. I el P. Llimona afegí encara: ‘El capellà té el deure de posar-se al costat de l’orde ètic, encara que per això haja de contraposar-se a l’ordre legal i canònic, i encara que per això córrega el risc de ser malinterpretat i d’enfrontar-se a dificultats’. Perquè el capellà, continuà el P. Llimona, ha de ser ‘defensor de la persona humana i dels febles’, i per això ‘ha de prendre una actitud tolerant, de convivència i de pau. Això és’, conclogué el P. Jordi Llimona, ‘el que desitge per al nostre país i per al món’.

Al final del franquisme i anticipant-se a la democràcia, van ser nombrosos els sectors de l’Església Catalana, amb preveres, religiosos i laics, que van apostar decididament a favor d’un nou model d’Església, a la llum del Concili Vaticà II, i d’un trencament amb el nacionalcatolicisme, imperant sobretot en la jerarquia des de la mal anomenada Cruzada.