Comences a veure a la xicalla passar, tota equipada i parant-se a cada pas a fer muntonets i tirar-se boles. Comença a ploure fort, a poc a poc, al llarg del dia alguna neu caurà i canviarà d’estat, nosaltres també ho farem o ho fem cada dia.

M’encare a l’ordinador i comence a mirar les xarxes, TV en directe, fotos al whatsapp: paisatges preciosos, per a mi poderosos. En hores, la natura ens bloqueja (pots hauria de fer-ho més sovint). Al llarg del dia comença a calar, com la pluja que escolte i la neu que veig, una melancolia, una tristor, que sí i no sé d’on vénen. Potser, aquesta sensació ve de la connexió amb aquells sentiments de no eixir al pati a jugar en l’escola perquè no hi havia ascensor i la meua aula era al segon pis. Del record de veure els companys i companyes anar a jugar i tu quedar-te uns dies a soles, i altres dies amb algun d’ells o elles que en alguns cursos rodaven per acompanyar-me.

Pot ser que vinga de l’estima que tinc a la natura i que sempre trobe a faltar, encara que no hi vaig sovint i no puc arribar a llocs molt verges.

Pot ser d’altres vides, en què sí que he caminat per sendes, barrancs, boscos on he compartit experiències i he viscut molt connectada a ella.

No vol dir que hui en dia no puga gaudir de jugar amb la neu, però necessites suports humans i tecnològics que no estan les vint-i-quatre hores amb tu, i costen diners (ja que l’administració no els proporciona), on les persones que vénen a ajudar-te tampoc poden eixir de casa, i qui viu amb tu s’ha de fer càrrec, t’apetisca o no, a tu i a ell. Una vida on has de fer les coses no quan vols, sinó quan pots i et deixen. De vegades es fa dura, però demà tornarem a eixir al carrer, serà un altre dia, i si no plou jugarem amb la neu.

The post La neu i el pati d’escola appeared first on VilaWeb.