Ha nevat. He obert els ulls i la claraboia es veia opaca, estriada, estranya. Sabia que no aniria a treballar, però la ment racional necessitava comprovar-ho, així que la meua parella m’ha posat la roba i la caçadora, hem obert la porta i un espectacle de blancor ens ha inundat els ulls. Un pam de neu a la vorera, damunt dels cotxes i a les teulades; un somriure a la cara que anava congelant-se al ritme de l’alé, en el moment que t’adones que eixe dia no és per tu, et fas una foto de record i penses en aquella nevada del 1982, on dreta al mig del pati de casa, amb la mare i el pare, jugaves amb la neu. La mare, quan li crides, segurament ho recordarà.

Comences a veure a la xicalla passar, tota equipada i parant-se a cada pas a fer muntonets i tirar-se boles. Comença a ploure fort, a poc a poc, al llarg del dia alguna neu caurà i canviarà d’estat, nosaltres també ho farem o ho fem cada dia.

M’encare a l’ordinador i comence a mirar les xarxes, TV en directe, fotos al whatsapp: paisatges preciosos, per a mi poderosos. En hores, la natura ens bloqueja (pots hauria de fer-ho més sovint). Al llarg del dia comença a calar, com la pluja que escolte i la neu que veig, una melancolia, una tristor, que sí i no sé d’on vénen. Potser, aquesta sensació ve de la connexió amb aquells sentiments de no eixir al pati a jugar en l’escola perquè no hi havia ascensor i la meua aula era al segon pis. Del record de veure els companys i companyes anar a jugar i tu quedar-te uns dies a soles, i altres dies amb algun d’ells o elles que en alguns cursos rodaven per acompanyar-me.

Pot ser que vinga de l’estima que tinc a la natura i que sempre trobe a faltar, encara que no hi vaig sovint i no puc arribar a llocs molt verges.

Pot ser d’altres vides, en què sí que he caminat per sendes, barrancs, boscos on he compartit experiències i he viscut molt connectada a ella.

No vol dir que hui en dia no puga gaudir de jugar amb la neu, però necessites suports humans i tecnològics que no estan les vint-i-quatre hores amb tu, i costen diners (ja que l’administració no els proporciona), on les persones que vénen a ajudar-te tampoc poden eixir de casa, i qui viu amb tu s’ha de fer càrrec, t’apetisca o no, a tu i a ell. Una vida on has de fer les coses no quan vols, sinó quan pots i et deixen. De vegades es fa dura, però demà tornarem a eixir al carrer, serà un altre dia, i si no plou jugarem amb la neu.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.