17.07.2016 - 11:30
|
Actualització: 17.07.2016 - 13:30
Dimecres passat, dia 13, les Corts valencianes van aprovar per 64 vots a favor i 28 (del PP) en contra el dictamen que ha elaborat la comissió encarregada d’aclarir l’accident del metro del 3 de juliol de 2006, on hi van morir 43 persones i en van quedar ferides 47. Va ser la presidenta d’aquesta comissió, la diputada Sandra Martín, qui va llegir les conclusions del document elaborat per la comissió, afirmant que aquell sinistre era ‘previsible i evitable’. D’aquesta manera, les Corts declaraven que qui va ser President de la Generalitat, Francisco Camps, va mentir, i que el PP va amagar la veritat sobre els fets de l’accident del metro.
Després de l’acte s’entregà les conclusions als familiars de les víctimes del metro, i el Molt Honorable President de la Generalitat, Ximo Puig, així com la vice-presidenta, Mónica Oltra, van demanar perdó ‘pel que va fer la Generalitat’ en l’accident del metro, ja que les víctimes que moriren van confiar en un servei públic i no pogueren arribar a casa.
Demanar perdó és, desgraciadament, un fet no massa habitual. I encara ho és menys en la classe política. I amb tot, el perdó, lluny de rebaixar o de disminuir les persones, les fa més dignes. I és que perdonar no és una debilitat sinó una grandesa. Per això cal ser molt valent per saber perdonar. I també cal molta gosadia per perdonar.
Un gest de perdó exemplar, que va ser conegut l’any passat (El País, 28 de juny de 2015), va ser el del jove gallec Daniel Fernández, que el 2005, quan anava en moto, un conductor borratxo se li va tirar al damunt. D’aquell accident, Daniel Fernández va perdre una cama i li van haver de fer una colostomia. Aquest jove va voler conèixer l’home que va provocar l’accident, per perdonar-lo. Deia, amb una fortalesa i amb una generositat admirables: ‘No sóc capaç de guardar rancor. No ho vull fer’. Per això l’any passat es va estrenar el documental ‘Mil sorrisos e un perdón’, que recull el moment en què Daniel es reuní amb el conductor que l’atropellà.
Demanar perdó, com ha fet el Molt Honorable President de la Generalitat i la vice-presidenta Oltra (també ho va fer l’ex-conseller Juan Cotino a la comissió) no canvia el passat de les víctimes del metro, però sí el futur d’aquestes persones, que, finalment, s’han vist escoltades i acollides amb afecte per la Generalitat. De fet, les víctimes del metro no demanaven res de l’altre món. Només volien això: ser tractades amb dignitat i saber la veritat sobre l’accident, cosa que ha impedit, durant anys, el PP.
Pel contrari, l’actitud prepotent i arrogant del Sr. Camps (i del Sr. Aznar, per la guerra d’Irac) en no demanar perdó a les víctimes, ni en rebre-les en cap moment, ja serà jutjada per la història.
El psicòleg i investigador del perdó Everett Worthington (La Vanguàrdia 14 d’octubre de 2015) ha desenrotllat un procés per assolir el perdó, que ell ha sintetitzat en la paraula REACH, i que ell tracta en conflictes de parella.
R: recordar el mal que t’han causat d’una manera generosa.
E: empatia per intentar entendre per què la teua parella ha fet el que ha fet.
A: altruisme, és a dir regalar el perdó de manera desinteressada.
C: comprometre’s amb el perdó.
H: de l’anglès hold, aferrar-s’hi de manera que les emocions negatives no es renoven.
Si aconseguim perdonar, això canvia la nostra emoció i tenim menys amargor. No es tracta d’entendre-ho, segons Worthington, sinó de substituir l’emoció negativa per emocions més constructives. Cal recordar que les emocions negatives tenen greus repercussions en la salut, ja que eleven el risc d’infart i debiliten el sistema immunitari. De fet, no perdonar és tindre més risc de contraure qualsevol malaltia. I és que la rancúnia eleva els nivells de cortisol, que provoca la reducció d’un 25% del gruix dels teixits neuronals.
Per això, el gest de la Generalitat de demanar perdó a les víctimes de l’accident del metro obre una nova manera de fer política, allunyada de la insensibilitat de governs anteriors i pròxima i més humana envers els qui més pateixen. I és que perdonar sempre ens fa més humans.
