La placeta

Quan he passat per allí -feia dies que no hi anava- he vist la plaça acordonada amb una xarxa taronja delimitant-li el perímetre. Fins al moment, les tasques de remodelació han llevat el mobiliari urbà, tombat marges i jardineres i arrancat el paviment. També s’ha arrabassat la terra fins a deixar el terreny que ocupava la plaça al mateix nivell que els carrers que hi conflueixen. El resultat és un buit igual que el d’una geniva a la qual se li haguera extret un queixal. Això no obstant, l’enrenou estava sota control i les màquines descansaven com animals estabulats al tancat, per ser cap de setmana.

Aquesta placeta tampoc és que tinguera res d’especial. Més aïna, era una construcció prou nova, vulgar, d’aquelles que s’han dissenyat sobre un plànol per a lligar els blocs d’edificis que creixen en una barriada en expansió. Aquesta, i no altra, és la seua comesa. Ara algú ha decidit que calia refer-la de nou i per això han hagut d’arrancar de soca-rel fins als fonaments. Jo no veig la necessitat; és més: la cosa em fa què pensar. I si al final resulta certa aquella llegenda urbana que afirma que aquestes obres serveixen per a enriquir el polític de torn i el constructor carronyaire? Doncs, podria ser. O podria ser també que simplement es tractara d’una manifestació més del caràcter faller, de cremar per cremar.

A simple vista hi ha tantes coses que semblen prioritàries que la inversió que s’ha pogut dedicar a la remoció de la replaça en qüestió podia paréixer una cosa buida. Però, com tot, supose que depén de qui ho mire i qui ho comente.

De tota manera, sembla que els polítics professionals tenen una especial inclinació per aquesta mena de projectets. La clau és que són inofensius, molt aparents i d’una envergadura suficient per a traure’s un sobresou sense aixecar massa sospites. Aquesta pràctica està tan i tan admesa que les respectives oposicions dels aspirants a mandataris que resisteixen a la trinxera, arribat el cas, ho critiquen amb la boca menuda perquè igualment ho pensen fer quan ells mateixos arriben al poder.

En tot aquest assumpte hi ha una qüestió cabdal que permet de jugar amb els diners públics dissimulant quina és la seua procedència. Una prova és la gestió dels fons europeus que han enlluernat les administracions i que, més aviat, sembla que improvisen com emprar-los perquè estan desbordats amb tants recursos.

En primer lloc, no entenc la mania dels polítics d’autoanomenar-se gestors quan en realitat fa l’efecte que no tenen un coneixement de primera mà sobre les necessitats i sobre les aspiracions de la plebs. No debades, en l’actualitat els polítics arriben a tots els nivells de l’administració sense cap experiència laboral, ho fan tan sols avalats per una militància des de la guarderia i el desenvolupament palés de l’apetència per segons quin sabor de cul. No hi ha més. Resulta irrisòria la impostació de tota aquesta caterva d’inútils que fan veure que es preocupen per una altra cosa que no siga la posició i profunditat del seu propi melic.

En segon lloc, no sé si algú s’ha parat a pensar mai que tots els diners amb què es duen a terme projectes públics ixen dels impostos, és a dir, de l’esforç amb què els contribuents participen en la seua santa obligació. I, segurament, és tal l’ordre de xifres recaptades que ens és impossible d’imaginar a aquells que funcionem sempre amb menuts.

Quin costum hi ha de parlar dels diners públics com a subvencions, fons, partides pressupostàries; com si foren obsequis, quan es tracta dels diners dels impostos i no hi ha res que es regale. Per això hi ha tant d’interés a diluir la procedència, perquè així és com si a u no li tocaren directament la butxaca i no li sap tan greu que desmunten una plaça acabada de construir per a refer-la, sense més tro ni so.

Però el cas és que mantindre l’anonimat dels mecenes obligats deixa de ser interessant per a l’administració, o siga, per als polítics, quan es tracta de sagnar els contribuents acaçant-los amb un exèrcit de funcionaris que no deixaran perdre ni els cèntims que val el segell de la carta que li arribarà al pobre desgraciat reclamant-li no sé quina compensació de la seua darrera declaració d’hisenda. En aquest sentit, els polítics també es valen de l’afany que té molta gent perquè li donen. Què? Doncs, qualsevol cosa. I així s’estableix una xarxa de clientelisme, de panxacontents, que s’acostumen a malviure amb unes minses ajudes que els permeten d’estar-se tot el dia asseguts al sofà mirant la tele. Viuen, doncs, de l’almoina com si foren ells en realitat els que enganyen l’estat, quan és clarament a l’inrevés perquè se’ls fa dependents, perden la llibertat a canvi de fidelitat. Jo no sé si el treball dignifica, però la pilleria grollera tampoc.

Per això vivim immersos en una societat hiperburocratitzada, en tots els aspectes, de la qual tothom es queixa, però que és l’única forma de mantindre els límits d’una societat a la qual s’ensenya a ser tramposa. La prioritat és, al capdavall, dissimular que gran part dels diners comuns s’inverteixen a perpetuar aquesta colla de paràsits que és, en general, la classe política.

Per això, la millor opció que veig és la resistència al borreguisme, el mal geni, el cabreig permanent que augmenta quan passe per davant d’obres com aquesta. Mentre els mateixos vagarros ens convenceran que no poden construir-se escoles, ni nous hospitals, ni ajudar tots els dependents, ni fer-nos la vida més fàcil, perquè no hi ha prou diners.