05.12.2017 - 23:05
Tot va començar l’estiu de 2007, ara ha fet deu anys, quan els monjos budistes de Birmània es van rebel·lar pacíficament en protesta per la pujada dels preus, per manifestar el malestar general per l’opressió del govern sobre el poble i per demanar l’alliberament de la líder política empresonada, Aung San Suu Kyi, qui lluitava restaurar la democràcia en el país.
Els birmans estaven cansats de la insolidaritat de la comunitat internacional que, per diversos interessos, veia aquest conflicte amb indiferència. I és que enfrontar-se a la Junta Militar comunista de Myanamar significava enfrontar-se a la Xina i Rússia, països que finançaven i donaven suport a aquesta dictadura.
Davant la revolta pacífica dels monjos la resposta del govern militar va ser sagnant, amb desenes de monjos assassinats i de civils empresonats. Les protestes, conegudes com la revolució del safrà (pel color dels hàbits dels monjos) començaren a Birmània el 15 d’agost de 2007. El 5 de setembre següent, en una protesta pacífica, els militars feriren tres monjos. Però lluny d’acovardir-se per la violència governamental, des del 18 de setembre les protestes van ser liderades per milers de monjos. Així el 22 de setembre més de dos mil monjos es van manifestar a Ragun i mil uns més a Madalay a favor de la democràcia i de la líder de l’oposició Aun San Suu Kyi. El 24 del mateix mes les manifestacions van tindre lloc a 24 ciutats del país i el 27, més de 700 monjos van ser detinguts.
El ministre d’Afers Religiosos de la dictadura que governava Birmània des de feia 45 anys, el general Thura Mynt Maung, advertí els monjos que encapçalaven les protestes que el govern adoptaria mesures dràstiques contra ells. I malgrat aquesta amenaça els monjos no van callar.
També avui els monjos hem d’interessar-nos ‘per tot allò que és just’ (Fl 4:7) per tal de defensar la justícia, la veritat i la pau, tot recordant que com diu la carta de Sant Jaume, ‘el fruit de la justícia neix de la llavor que els homes pacificadors han sembrat en esperit de pau’ (Jm 3:18).
A causa l’arrelament dels monjos a la nostra terra i a la situació viscuda a Catalunya el 21 de setembre, aquell mateix dia els abats de Poblet i de Montserrat per mitjà d’una nota, demanaven ‘als governants de Catalunya i Espanya un exercici de màxima prudència i responsabilitat per a un diàleg constructiu’. Els abats de Poblet i de Montserrat recordaven als polítics que tenen ‘l’obligació d’interpretar el bé comú del seu país’ i per això els demanaven que escoltaren ‘la veu de la majoria’.
Conscients que aquests monestirs ‘estan fortament arrelats en l’esperit i la història de Catalunya’ (i no a l’espai sideral) els abats de Poblet i de Montserrat demanaven apostar per ‘la pau, el diàleg, les llibertats d’expressió democràtica, la convivència social i el respecte als drets individuals i als del nostre poble’.
També el monjo de Montserrat, el P. Bernabé Damau, en l’homilia del diumenge 29 d’octubre, ens exhortava a ‘defensar les legítimes aspiracions mantenint la calma i la no violència com hem fet fins ara’. I ens animava a no defallir, ja que ‘ens ho poden prendre tot, però mai no ens hem de deixar prendre la pau, el civisme, la dignitat. Com a creients i com a catalans’.
Per això davant la situació política del nostre país, en un altre comunicat del 3 d’octubre, els abats de Poblet i de Montserrat, juntament amb el prior de Solius, les abadesses benedictines de Sant Pere i de Sant Benet, l’abadessa cistercenca de Vallbona i les priores de Sant Daniel i de Valldonzella, alçaven la veu en defensa dels drets del nostre poble, com no podia ser d’una altra manera. I és que el silenci davant d’uns fets tan greus com els que vam viure el setembre i l’octubre passats, no hauria estat ni prudent ni assenyat. Callar quan ens toca parlar seria una covardia, com ens ho recorda Jesús a l’Evangeli, ja que ‘que si aquests callen, cridaran les pedres’ (Lc 19:40).
Els abats i les abadesses de Catalunya han estat fidels al que proposava la Regla Pastoral de Sant Gregori el Gran: ‘El pastor ha de saber guardar silenci amb discreció i parlar quan és útil, de tal manera que mai no diga el que ha de ser callat ni deixe de dir el que ha de ser dit. Sovint s’esdevé que hi ha alguns prelats poc prudents, que no s’atreveixen a parlar amb llibertat per por de perdre l’estima dels seus súbdits; obrant així, com diu el qui és la Veritat, no tenen cura del ramat amb l’afany d’uns veritables pastors, sinó a tall de mercenaris, ja que callar i dissimular els defectes és el mateix que fugir quan s’acosta el llop’. I Sant Gregori acabava així: ‘Per això el Senyor reprèn aquests prelats: no han pujat a la bretxa. Pujar a la bretxa significa oposar-se als grans d’aquest món, parlant amb tota llibertat’. I és que ‘tothom qui accedeix al sacerdoci rep l’ofici de pregoner. Però si el sacerdot no predica, ¿que potser no serà semblant a un pregoner mut?’.
Fa unes setmanes el papa Francesc adreçà un missatge al bisbe argentí de Viedma, amb motiu del 10è aniversari de la beatificació del Beat Ceferino Namuncurá, fill del poble maputxe. En aquell missatge el papa Francesc recordava que el Beat Ceferino ‘no va oblidar les seues arrels, el seu poble, la seua cultura’. Per això el papa deia que el prevere ha ‘d’identificar-se sempre amb el seu poble, de tal manera que el seu temps, la seua vida, la seua persona siguen per als seus germans’.
Això és el que han fet els abats i les abadesses, el prior i les priores benedictines i cistercenques de Catalunya en defensa del diàleg i per condemnar la violència.
