08.04.2017 - 22:05
Cada Dijous Sant, la lluna fa el ple. Serà la lluna de Nisan dels jueus que estableix la Pasqua dels cristians, i que obrirà les celebracions del Tridu Pasqual, on commemorem la Passió, la Mort i la Resurrecció del Senyor.
Al llarg d’aquesta Setmana Santa, i sobretot en els dies del Tridu Pasqual, els cristians celebrarem el nucli de la nostra fe per mitjà de les celebracions litúrgiques de la Missa de la Cena del Senyor, Dijous Sant, la Passió, Divendres, la pregària de silenci de Dissabte i la gran Vigília Pasqual la nit de dissabte al diumenge.
Però les celebracions litúrgiques de la Setmana Santa, des del Diumenge de Rams al Diumenge de Pasqua, tenen el complement que aporta la devoció popular. És el cas dels Viacrucis, les processons o les representacions de la Passió del Senyor.
També, antigament, tenia lloc el ritual de la Sarpassa o Salpassa, anomenada també Solispassa, a Catí, i que consistia en la visita del capellà (revestit amb el roquet i l’estola morada) a les cases del poble, que ell beneïa, oferint als amos de la llar la sal.
A Catí, com recollí mossèn Joan Puig al seu ‘Vocabulari de Catí’, que l’amic Pere-Enric Barreda va editar, juntament amb Àngela Buj, aquest ritual se celebrava Dimecres Sant al matí, i en compte de sal, el capellà tirava segó beneït a les portes de les cases, mentre donava a besar la Veracreu, acompanyat dels xiquets ‘que porten massoles i les piquen a terra’. Segons mossèn Joan Puig, ‘el costum de la Salispassa no sabem de quan ve i què significa. En 1645 encontrem un document que parla de solis pacis que alguns diuen que ens recorda la despedida de Jesús quan s’oferí per a patir mort i passió pels pecadors’. Mossèn Puig es preguntava en el llibre mencionat abans si ‘significarà salispassa el pas de la sal, en memòria d’haver espargut l’Àngel de Déu la porta dels israelites de sang perquè l’Àngel exterminador els estalviara de la mort?’. El que sí reporta mossèn Joan Puig és ‘que de xiquets hem vist el costum d’anar el capellà tirant segó pastat ab aigua salada a la porta de les cases, acompanyat de la turbamolta de xiquets ab massoles de fusta que picaven contra la terra i fent un ruïdo no gens armònic el dia de Dimecres Sant’. Mossèn Puig també recordava com el capellà ‘els tres primers dies de Setmana Santa o després de Pasqua, eixia en cavalcadura, acompanyat de l’escolà, visitant els masos i beneint pa per a les persones i segó i sal per als animals, i els masovers com agraïment li donaven algunes parelles d’ous’.
També a Bocairent els veïns esperaven el pas del capellà a qui donaven sal i ous, que servien per a fer les mones que el patronat repartia després als xiquets, o bé per a donar-les a les famílies necessitades, com explica José L. Martínez Ángel en el seu treball ‘Mossèn Sixto i la Sarpassa’.
A Ondara també se celebrava el ritual de la Salpassa, Sarpassa o Serpassa, com diuen a Pedreguer. Hi ha una altra teoria segons la qual la Sarpassa vindria de Salis sparsio, o espargir la sal. També hi ha qui creu que aquest ritual prové d’un ancestral costum de la Roma pagana, celebrat durant les festes pàl·lies del solstici de primavera. Mitjançant aquest ritual, el món agrícola i ramader romà beneïa les llars i els estables amb una barreja d’aigua, sal, llorer i sofre per rendir culte i demanar la protecció de la deessa Pal·las.
El ritual cristià de la Sarpassa, que els més majors hem conegut, Dimecres Sant al matí, consistia a beneir amb aigua i sal totes aquelles cases que ho demanaven. El rector, a més de beneir les llars, aprofitava l’ocasió per convidar els feligresos a les celebracions del Tridu Pasqual. I les famílies obsequiaven el rector amb ous i diners per a les obres de la parròquia. Cal recordar l’excel·lent llibre d’Àlvar Monferrer sobre la Salpassa, que recomane per conèixer o retrobar les tradicions perdudes.
El rector donava a besar la creu als veïns de la casa, i després barrejava un grapadet de la sal beneïda que els escolans portaven, amb la sal del platet de la casa, al mateix temps que beneïa la llar amb el salpasser. I eren els xiquets qui donaven colps a terra amb les maces de fusta que portaven, mentre cantaven: ‘Ous ací, ous allà, garrotades a l’escolà’. O també: “Ous ací, ous al cepillo, bastonades al monescillo’.
A Benissa cantaven: ‘Ous, ous, bones pasqües, bons dijous’. I a Calp: ‘Aigua a la pica, aigua al ponedor, un cabàs de faves al senyor rector’. I a Pedreguer: ‘Ous ací, ous al putxero, tres maçaes al polissero’. Al Verger: ‘Ous ací, ous, allà, macetaes a l’escolà’. I encara, a Xàbia: ‘Ous, ous a l’armari, bastonades al vicari’ i ‘Ous, ous al racó, bastonades al senyor rector’.
A més de la Sarpassa, una altra tradició que hi havia durant el Tridu Pasqual eren les matraques. S’ha de tindre en compte que les campanes tenen un to festiu, i per això deixaven de tocar-se a partir del Glòria de la missa de la Cena del Senyor, Dijous Sant, i no es tornaven a voltejar fins la Glòria de la Vigília Pasqual. Però com que calia avisar els feligresos per als actes litúrgics, s’utilitzaven aquestes matraques, que eren uns artefactes de fusta que es tocaven en compte de les campanes.
La Sarpassa i les matraques, encara que siguen una anècdota del passat, ens recorden la importància de les tradicions d’abans, al voltant de la Setmana Santa, on commemorem la Passió, la Mort i la Resurrecció del Senyor.
