09.11.2019 - 23:05
Li he deixat a Ramon tres llibres a la bústia. És una mena de torna per altres llibres, escrits i dibuixos amb què ell m’afalaga durant els seus períodes més creatius. Els volums que li he dut són, ben mirat, un regal regalat. Es tracta d’uns exemplars de l’editorial Gallimard que sobretot encarnen l’equivocada expectativa d’un altre amic francés en pensar que jo podia arribar a entendre mínimament la poesia continguda en aquelles pàgines estrangeres. Així que, durant uns quants anys, he anat recopilant un acceptable nombre de publicacions que romanen verges a la prestatgeria de les intencions. Al principi, intentava desxifrar-los però les dificultats trobades en el significant no m’han permés mai d’accedir al significat, així que, pràcticament, he anat acumulant-los uns al costat dels altres sense a penes fullejar-los.
Malgrat els quilòmetres de separació, i encara que no he hagut de donar mai raó de si els llegia, o no, cada vegada que he rebut un paquet amb els llibres de Gallimard i la postal amb la descripció minuciosa de l’oratge, l’evolució dels bolets pirinencs i la preceptiva felicitació, he sentit un pesant remordiment. Una cosa semblant a quan em confessava de menut i, una vegada imposada la penitència en forma d’oració, em quedava travat a mitjan res amb la sensació que de poc havia servit l’esforç per a intentar redimir-me dels pecats. Aleshores, per a correspondre a les expectatives de lectura, sempre que m’ha sigut possible he comprat les traduccions dels llibres que m’han regalat per a correspondre a la cortesia francesa.
Això m’ha permés de descobrir autors com el portugués Eugénio de Andrade, que escrivia una poesia amanerada i magra, amb les mateixes taques que el sol deixa en la pell que envelleix. O, el Jaques Prévert, d’un lirisme juganer, ocurrent, com el d’un filòsof renegat, panxut i amb els ulls bossuts de bon bevedor, que es pentina els cabells cap enrere i es posa una cigarreta entre els llavis per a eixir al carrer, com si la nit anterior no hagués passat res digne de menció.
El fet és que, quan Ramon deixa a la meua bústia alguna de les seues parides -dit siga, com ell sap, amb tots els elogis- jo recórrec als llibres que tinc en francés i faig per tornar-li l’obsequi. Sé que és un amant de la France, sobretot de la llengua i també de la ‘liberté, egalité, fraternité’, de la qual estic segur que hagués abolit la guillotina allà en el naixement de la república, al París del segle XVIII, o a l’altre París, al del segle XX, en el qual estigué d’una manera o altra.
En l’últim correu que m’ha escrit m’explicava una anècdota que m’ha semblat interessant: l’entrellat de la sort literària. En un dels viatges a Paris, quan tenia una vintena d’anys, va trobar un exemplar de Zazi, dans le métro, abandonat en un banc. En el missatge recordava que era de l’editorial Livres de la Poche i per a un jove de postguerra, allò va ser més que un descobriment fortuït. Continuava contant que a la segona pàgina hi havia un paràgraf manuscrit que deia: ‘M’ha costat menys que el diari d’avui. Ni un ni l’altre m’han agradat. El diari, l’he tirat al fem; el llibre, potser li pot interessar a algú’. Això va tindre continuïtat perquè Zazi i, sobretot, Exercicis d’estil, de Queneau, el mateix autor, han sigut dues bones recomanacions de lectura que sempre ha fet des que el conec.
Quan li vaig escriure, dient-li com de bona em semblava aquella història, em va contestar lamentant-se de no posseir ja l’exemplar en qüestió. Ho va qualificar de ‘pèrdua històrica’. Com altres records importants ‘d’un temps amable’ que estaven guardats dins d’una vella maleta, Zazi dans le métro va anar a parar al Xúquer, quan sa mare descobrí que estava infestada de termites. En llegir el desenllaç que tingué aquell llibre amb la poètica manifestació escrita a la segona pàgina no he pogut evitar una certa tristor solidària, literàriament i fraternalment solidària. Però, després, vaig pensar que, acabar en un riu, potser és una de les formes més dignes que té un llibre de tancar per a sempre les pàgines.
