La vida contemplativa 

Cada any, l’Església dedica el diumenge de la Santíssima Trinitat, l’anomenat dia Pro orantibus, a donar a conèixer la vida contemplativa, un carisma molt desconegut en les comunitats cristianes i a pregar pels monjos i per les monges.

Allò de més propi de la vida contemplativa és la pregària. Per això els monjos i les monges evangelitzem el nostre món, més amb què “som” que no amb què “fem”. La vida contemplativa, en el silenci i la pregària, està cridada hui, com ahir i com sempre, a esdevenir testimoni de la gratuïtat de l’amor de Déu per mitjà de la bellesa de la vida fraterna, la pregària i el goig de sentir-nos acompanyats pel Senyor. Perquè és Jesús mateix qui fa camí amb nosaltres per a obrir noves sendes d’esperança enmig de tantes desesperances i fins i tot de tantes desesperacions.

Cal recordar que en l’audiència general, el 5 de maig passat, el papa Francesc parlava de “la dimensió contemplativa de l’ésser humà”, ja que aquesta dimensió és com la “sal” de la vida, pel fet que dóna sabor i gust als nostres dies. En les seues paraules, el papa recordava la primera carta pastoral del cardenal Carlo M. Martini, on qui va ser arquebisbe de Milà parlava de la dimensió contemplativa en aquests termes: “Contemplar no és en primer lloc una manera de fer sinó de ser”.

El papa Francesc ens recordava que “ser contemplatiu no depèn dels ulls sinó del cor. I ací entra en joc la pregària”, fonamental en la vida monàstica (i en tots els cristians), “com un alè de la nostra relació amb Déu”. I és que “la pregària purifica el cor i, amb ell, també il·lumina la mirada”, ja que “la llum de la mirada de Jesús il·lumina els ulls del nostre cor”.

Com deia el papa, “hi ha una gran crida en l’Evangeli, i és la de seguir Jesús en el camí de l’amor. Això és el vèrtex, és el centre de tot”. I per això, “en aquest sentit, caritat i contemplació són sinònims, diuen el mateix”. Aquestes paraules del papa van en la línia del lema d’enguany per a aquesta Jornada Pro orantibus que celebrem aquest diumenge: “La vida contemplativa: a prop de Déu i del dolor del món”. I és que la vida contemplativa ens fa estimar els altres tot servint-los, fent costat als qui més sofreixen.

Com ens recorden els bisbes espanyols amb motiu d’aquesta jornada, el 2021 “no és un any qualsevol”, ja que “travessem una situació global que ha trastocat fortament les nostres vides” per la pandèmia de la Covid-19 que patim des de fa més d’un any. Cal recordar, com fan els bisbes en aquesta jornada, que “la vida contemplativa sofreix quan el món sofreix, perquè el seu apartar-se del món per buscar Déu, és una de les formes més belles d’apropar-se a ell per mitjà d’Ell”. Si el món, en aquest any llarg de pandèmia que portem, ha patit molt “i ha cridat el seu dolor de mil maneres”, aquest crit “recorre la nostra societat i travessa també els murs dels monestirs i convents, on hòmens i dones de l’Esperit eleven al Senyor de la vida el seu himne i la seua pregària”. Per això els monjos i les monges, com diuen els bisbes, “en el més profund del seu cor, on es troben sols amb l’Amic, s’uneixen a tots els éssers humans, especialment, als qui estan ferits, i des d’aquest lloc d’encontre sagrat, aprenen i ensenyen a anomenar tothom, amics”.

La vida contemplativa manifesta el misteri de comunió del Déu Trinitat, que és “un misteri de proximitat entranyable amb l’ésser humà sofrent”. Per això els monjos i les monges hem d’encarnar en les nostres vides l’exemple del bon samarità, que es va fer càrrec del ferit i del marginat.

Com diu la germana M. Pilar Avellaneda, del monestir de Las Huelgas de Burgos, “un cor orant no viu de teories i retòriques, sinó que trepitja la realitat que vivim i sap prendre la mel en el quotidià de la vida, per donar-la a tastar als altres”. Per això i més, amb aquesta pandèmia “els cenobis de vida contemplativa hem estat despertats del son de la inèrcia, de la rutina quotidiana, i hem compartit amb tots els hòmens ser impactats pels esdeveniments de l’emergència sanitària”. I per això la sol·licitud dels monjos i de les monges per estar al costat dels qui sofreixen.

Com em comentava, amb gran saviesa, la germana Blanca López, del monestir cistercenc de Carrizo de la Ribera, en la nostra vida “Déu s’hi apropa gairebé de puntetes, sense demanar res, sense gosar a ser escoltat, amb total gratuïtat. Nosaltres l’escoltem, el sentim i el seu murmuri ens toca l’ànima com una brisa del matí que invita a caminar més de pressa, més conscients de la bellesa del camí”. I per això en la vida monàstica, continuava Sor Blanca, “percebem la seua presència fraterna i pròxima com una mà que està a punt a sostenir-te, animar-te o a aplaudir-te”. Com una mà sempre a punt per a ajudar els més necessitats.

També el P. Isidoro M. Anguita, abat del monestir de Santa Maria de Huerta, ha dit que “la vida contemplativa busca la soledat per a un encontre místic amb Déu, del que no pot quedar fora la seua obra creadora”. I per això mateix, “una vida contemplativa que no és sensible a la humanitat, no és contemplativa”. D’ací que l’abat Anguita ens recorde les paraules d’un pare del monaquisme, Evagri Pòntic, quan deia: “Monjo és aquell que s’aparta de tots i que està unit a tots”. Això vol dir que els monjos i les monges no ens podem aïllar del sofriment del nostre món, ni mirar-lo amb indiferència, sinó que hem de ser sensibles als germans que pateixen més.

Als monestirs, el silenci i la pregària ens fan veure que el fet important en la vida no és quedar centrat en un mateix, sinó, com ha dit el papa Francesc, eixir de nosaltres mateixos per a acompanyar i encoratjar els qui sofreixen. El més important per a la vida del monjo és compartir el pa de l’altar, però també el pa de la desesperança i de les llàgrimes del dolor que mengen tants i tants germans nostres. I per això, lluny de quedar centrats (i tancats) en nosaltres mateixos, lluny de quedar aïllats, els monjos i les monges hem d’entrar en comunió amb tots els qui sofreixen. A més, com a vocació de servei, la vida contemplativa ens fa entrar en comunió amb el misteri Trinitari de Déu, expressió d’unitat i de diversitat, i en el misteri de cada persona, tot acollint-la i estimant-la.

Como ha dit el P. Abat Josep M. Soler, adreçant-se als monjos i a les monges, “és essencial que us obriu a la Paraula de l’Evangeli, perquè transforme cada dia més les vostres vides, a través de la pregària, l’acompanyament espiritual i el servei als germans”. Ací hi ha l’arrel del nostre testimoniatge: una vida de fraternitat i de comunió, de pregària i de servei atent i diligent, per tal d’acollir els germans de comunitat i tots els qui s’acosten als monestirs. Així ho fan les cartoixanes de Benifassà i les caputxines de València, les agustines de Sant Mateu, les carmelites descalces Puçol, Serra i Altea, les dominiques de Xàtiva i de Paterna, les clarisses de Gandia, Vila-real i Canals, les cistercenques de Benaguasil o els cartoixans de Portaceli.