“los moriscos son mas moros que los de Barbería y si ivan a la Iglesia hera por fuerça y por no pagar la pena al cura”.

Era veritat: com a minoria sotmesa, els moriscos valencians mantenien una forta cohesió social i religiosa. A Bellús existia, a més, una madrassa on s’estudiava l’Alcorà, cal·ligrafia artística i notarial. Una escola que propicià la convivència del veïnat amb estudiants, alfaquins i el recordatori constant dels dogmes del profeta Mahoma.

A Munic (a l’estat de Baviera, a Alemanya) es conserva un alcorà escrit a Bellús, segurament l’últim cal·ligrafiat en terres valencianes. El manuscrit presenta un colofó de set línies. L’última frase resa així:

“(…) Aquest és un fragment de la còpia escrita un dijous dels deu dies centrals del mes de la jumada última en la població de Bilús, a Xàtiva, que pertany a Balansiya, demanant al Nostre Senyor que ens la retorne”.

Les dues línies verticals de l’esquerra diuen: «I això l’any 924 [de l’Hègira]». És a dir, acabà d’escriure’s el 4 de juny de 1518 del nostre calendari.

El decret reial posterior a la guerra de les Germanies, que comminava tots els musulmans valencians, catalans i aragonesos a batejar-se i convertir-se al cristianisme, prohibí la lectura i escriptura alcorànica, i la madrassa fou clausurada. No obstant això, els ritus musulmans seguien practicant-se en secret entre els moriscos valldalbaidins i havien calat profundament les sures del llibre sagrat de l’islam i, com la mateixa Zara, sabien citar hadits i aleies de memòria. En eixe ambient, on la vida quotidiana estava envoltada pels ritus religiosos, va viure la nostra protagonista fins a l’expulsió.

Tornem a l’interrogatori. La valldalbaidina assegura al Tribunal que les cerimònies islàmiques les celebrava a sa casa de Bellús, en una mesquita amagada en el soterrani. No ha assistit mai a cap ofici cristià —pretexta— perquè son pare corrompia al rector, qui l’eximia de les pràctiques. Remata que no ha sigut instruïda mai en la doctrina catòlica i ni tan sols sap senyar-se ni recitar les oracions.

El fiscal no troba de moment fissures en els arguments de la rea i posposa eixe assumpte. Canvia de tàctica i, a la caça d’infidels, li demana noms de moriscos. Zara sap que no pot amagar les evidències i parla de Mariam/Serafina, la germana menuda, a qui la inquisició obrirà un procés paral·lel.

El Tribunal la pressiona perquè delate més enemics de l’Església. La valldalbaidina no pot negar tampoc la seua amistat pública amb Zara/Vincència, la jove d’Almoines. Confessa que la coneix, però per a no involucrar-la afirma que no l’ha vista fer cerimònies musulmanes.

Zara/Vincència escapa momentàniament de les urpes inquisitorials. Dies després, el 6 de juny de 1614, un jove de vint-i-un anys anomenat Miquel Blanco Rebollet (o Reboltet), natural d’Almiserà, i com ella, esclau del capità de galera Benito del Prado, s’inculparà de ser morisc. El Tribunal l’amonestarà tres vegades perquè denuncie islamitzants i acabarà incriminant Zara l’almoinera. El delator rebrà un tracte benèvol: gaudirà de llibertat cada dia després de declarar, l’obligaran a rebre catequesi i serà recompensat amb l’absolució.

Després de dues sessions d’interrogatori, Zara, la bellussera, és baixada de nou a la cel·la. Aquesta vegada el president no l’ha amonestada.

The post La vida infausta de Zara Cantera, àlies Catalina Barón (14) appeared first on VilaWeb.