La vida infausta de Zara Cantera, àlies Catalina Barón (14)

L’interrogatori es reprén dos dies després de la primera audiència. Zara no s’aparta del pla traçat. Repeteix que, com que no coneix la doctrina cristiana, no ha incorregut en culpa. Al·lega que a Bellús:

“los moriscos son mas moros que los de Barbería y si ivan a la Iglesia hera por fuerça y por no pagar la pena al cura”.

Era veritat: com a minoria sotmesa, els moriscos valencians mantenien una forta cohesió social i religiosa. A Bellús existia, a més, una madrassa on s’estudiava l’Alcorà, cal·ligrafia artística i notarial. Una escola que propicià la convivència del veïnat amb estudiants, alfaquins i el recordatori constant dels dogmes del profeta Mahoma.

A Munic (a l’estat de Baviera, a Alemanya) es conserva un alcorà escrit a Bellús, segurament l’últim cal·ligrafiat en terres valencianes. El manuscrit presenta un colofó de set línies. L’última frase resa així:

“(…) Aquest és un fragment de la còpia escrita un dijous dels deu dies centrals del mes de la jumada última en la població de Bilús, a Xàtiva, que pertany a Balansiya, demanant al Nostre Senyor que ens la retorne”.

Les dues línies verticals de l’esquerra diuen: «I això l’any 924 [de l’Hègira]». És a dir, acabà d’escriure’s el 4 de juny de 1518 del nostre calendari.

El decret reial posterior a la guerra de les Germanies, que comminava tots els musulmans valencians, catalans i aragonesos a batejar-se i convertir-se al cristianisme, prohibí la lectura i escriptura alcorànica, i la madrassa fou clausurada. No obstant això, els ritus musulmans seguien practicant-se en secret entre els moriscos valldalbaidins i havien calat profundament les sures del llibre sagrat de l’islam i, com la mateixa Zara, sabien citar hadits i aleies de memòria. En eixe ambient, on la vida quotidiana estava envoltada pels ritus religiosos, va viure la nostra protagonista fins a l’expulsió.

Tornem a l’interrogatori. La valldalbaidina assegura al Tribunal que les cerimònies islàmiques les celebrava a sa casa de Bellús, en una mesquita amagada en el soterrani. No ha assistit mai a cap ofici cristià —pretexta— perquè son pare corrompia al rector, qui l’eximia de les pràctiques. Remata que no ha sigut instruïda mai en la doctrina catòlica i ni tan sols sap senyar-se ni recitar les oracions.

El fiscal no troba de moment fissures en els arguments de la rea i posposa eixe assumpte. Canvia de tàctica i, a la caça d’infidels, li demana noms de moriscos. Zara sap que no pot amagar les evidències i parla de Mariam/Serafina, la germana menuda, a qui la inquisició obrirà un procés paral·lel.

El Tribunal la pressiona perquè delate més enemics de l’Església. La valldalbaidina no pot negar tampoc la seua amistat pública amb Zara/Vincència, la jove d’Almoines. Confessa que la coneix, però per a no involucrar-la afirma que no l’ha vista fer cerimònies musulmanes.

Zara/Vincència escapa momentàniament de les urpes inquisitorials. Dies després, el 6 de juny de 1614, un jove de vint-i-un anys anomenat Miquel Blanco Rebollet (o Reboltet), natural d’Almiserà, i com ella, esclau del capità de galera Benito del Prado, s’inculparà de ser morisc. El Tribunal l’amonestarà tres vegades perquè denuncie islamitzants i acabarà incriminant Zara l’almoinera. El delator rebrà un tracte benèvol: gaudirà de llibertat cada dia després de declarar, l’obligaran a rebre catequesi i serà recompensat amb l’absolució.

Després de dues sessions d’interrogatori, Zara, la bellussera, és baixada de nou a la cel·la. Aquesta vegada el president no l’ha amonestada.