La vida infausta de Zara Cantera, àlies Catalina Barón (17)

Frecs de mantells, fru-frus d’hàbits talars en la Sala de les Audiències. Esteban de Torrecilla y Manso, l’inquisidor riojà, planteja que Zara “se quede en la secreta para darle instrucción y asentarla en la fe y que no trate con el turco”.

Una pena benigna que casa amb la humilitat i l’afabilitat dels cognoms del jutge, un home compassiu que es mostrarà indulgent durant tot el procés.

Els magistrats Matienzo i Llanes, i els doctors de l’Església Cardo, Vanny i Mastrile, s’inclinen perquè la valenciana es confesse, isca en un auto de fe amb l’hàbit de penitent —un sambenet infamant— i li’l lleven quan torne de l’acte; així mateix, que vaja a missa els diumenges i festes de guardar, que declare sovint els seus pecats en el sagrament de la penitència, i complisca un any de presó.

La votació emet un resultat de cinc vots contra un a favor d’aquesta darrera proposta.

Zara té en eixe moment vint-i-dos anys. No sabem què esperava i com s’ha pres el veredicte dels dotze mesos de reclusió. Si poguera comparar la seua condemna amb la d’altres convictes amb “delictes” semblants, s’adonaria que la sentència és suau: Zara/Vincència, l’amiga almoinera, denunciada també com a islamitzant, serà condemnada poc després a confiscació de béns, a dur l’hàbit penitencial i a dos anys de presó.

Quant a l’auto de fe, Zara Cantera devia conéixer el cerimonial i, sens dubte, sabia què era un sambenet. Set mesos després d’arribar a Palerm, ja hi va haver un acte inquisitorial el 13 de juny de 1610 en la plaça de San Domenico amb vint-i-un reus.

Segurament va sentir abans l’anunci de l’espectacle en alguna plaça, cantó o mercat. La vespra de l’auto de fe, a poqueta nit, degué contemplar els palermitans desfilant en processó, amb ciris i torxes darrere d’una creu verda que es cobria en arribar a San Domenico amb un vel negre en senyal de dol pels pecadors.

L’endemà, primer diumenge després del Corpus, hauria pogut observar una altra comitiva encapçalada per don Pedro de Torres Morales —fiscal del Tribunal del Sant Ofici— enarborant un penó amb una creu blanca formada per dos troncs de llenya. Darrere d’ell, els convictes reconciliats amb l’Església; després, els frares dominics; a continuació els reus “relaxats” —els condemnats a mort—, seguits de delegacions religioses, civils i militars.

Si Zara hagués entrat en l’església de San Domenico, hauria sentit un sermó contra els delictes dels penats. Fora, en la plaça, veuria la pujada dels convictes al cadafal —abillats amb sambenets—, hauria sentit les sentències esglaiada pel dramatisme, la teatralitat esgarrifosa i l’expectació per veure si hi havia penediments d’última hora. I finalment distingiria els qui eren lliurats al braç secular que duia a terme els càstigs.

És possible que assistira també a l’auto de fe posterior, el de la Quaresma de 1612, amb vint-i-sis presidiaris. Potser es fixara en els sambenets i discernira el significat de les seues formes, colors i la seua correspondència amb les condemnes.

Dos dies després del veredicte, el 21 de juliol de 1614, com que la carcere dei penitenziati del Palazzo Chiaramonte-Steri està repleta, traslladen Zara a la presó de La Vicaria. En el nou presidi civil se li lliurarà un carlí de plata diari per al manteniment.

Fa vuitanta-tres que no veu la llum del sol. La tastarà uns minuts: Zara ix del soterrani del Palazzo custodiada per la patrulla del capità Joan de Valdés, travessa la piazza Marina fins a arribar a la via Càssaro on se troba la presó de La Vicaria. En total, a penes dos-cents cinquanta metres d’aire pur.

Junt a Zara va Mariam, la germanastra, a qui han jutjat paral·lelament i han sentenciat a la mateixa pena.