La vida infausta de Zara Cantera, àlies Catalina Barón (23)

Palerm, Palazzo Chiaramonte-Steri, Sala del Secret, dijous 17 de desembre de 1615. Veredicte del segon juí a Zara Cantera. Vots dels inquisidors Llanes i Matienzo, i dels consultors Vanny i Antonio de Bolonya: “Que salga en Auto publico con Insignias de relaxada donde oyga la Sentencia y sea entregada al brazo y Justicia seglar y Le sean confiscados sus Vienes”.

Si haguérem escrit el text a mà, benvolguts lectors i lectores del VilaWeb Ontinyent, observaríeu la cal·ligrafia tremolosa. Voten que Zara desfile amb la gramalleta infamant, que escolte la sentència públicament en el “tablado”, i que siga transferida al poder civil perquè la cremen en una foguera. La inquisició no castiga ni mata ningú, senzillament delega el treball brut. Quant a l’embargament, el Sant Ofici té poc on rascar.

Vots de l’inquisidor Torrecilla y Manso i del consultor Rosso: Sobreseïment de la causa fins que el fiscal prove fefaentment que la rea fou batejada i que “(…) la Rea sea puesta en una casa honrrada, donde sea encargada, y que no le consientan que hable con Moros, y que con suavidad podria ser que se reduxese que es lo que se ha de pretender antes de llegar a la pena ordinaria [de mort] (…)”.

Torrecilla i Rosso són del parer que Zara, com tots els altres moriscos valencians, adoptarà amb el temps els usos i costums quotidians de la vida palermitana.

Domingo de Llanes, el veterà president del Tribunal, sap que no és convenient la divisió dels vots davant una pena capital i intenta convéncer el jutge Torrecilla i el teòleg Rosso. Argumenta que tot i no tenir el document de la fe de baptisme, la “prova” del fiscal és sòlida i s’assenta sobre tres fonaments:

Primer, hi ha testimonis que afirmen que la convicta està batejada perquè ella ho va dir davant seu (Miquel Brundo, Esperança Brunda, i Bruca Embarca, tres servents de monsenyor Fernando de Matienzo, membre del tribunal); segon, ho va assegurar el cosí germà de Zara, de Bellús (la va delatar per a evitar conflictes amb la Inquisició i quedar-se a viure a Palerm); i tercer, des de València no s’ha rebut cap document en sentit contrari, en altres paraules, regeix el principi de culpabilitat i la valldalbaidina no ha demostrat que no està batejada.

Segona votació: unanimitat. Zara és condemnada a la foguera en un auto de fe amb la gramalleta —la manteta o la tabella (el tauler) li deien els sicilians—, el sambenet d’heretge pertinaç.

La bellussera, macilenta i descolorida, reacciona a la sentència sense plors ni sanglots. No té l’ànim per a res. Resta en capella, reclosa en una cel·la de les presons secretes.

El tribunal confia que una temporada més en la masmorra la doblegarà. La missió dels inquisidors és, fonamentalment, reconciliar la rea amb la fe catòlica. O, si més no, fer que Zara es penedisca, que salve l’ànima i evite la condemnació eterna; si reconeix l’”error”, el suplici serà més humà: l’asfixiaran amb el garrot abans de cremar-la.

Tres mesos després del veredicte, el 16 de març de 1616, la fan comparéixer en la Sala del Secret. La jove ja no contesta a les preguntes. Els inquisidors la prevenen: “si sigue la setta de mahoma ira infaliblemente al infierno”.

L’apel·latiu Zara, que en àrab significa “flor, florent i florida”, sembla ara una burla feridora a la vista de l’aspecte malaltís de la xicona. Després de l’exhortació del tribunal pronuncia unes paraules, o més aïnes les gemega: “el Rey la hecho de Espania por mora y mora quiere morir, y la setta de Mahoma le ensenaron sus padres, y no la ley de los xpianos, y que quiere yr donde ellos estan a Berberia y al infierno si alla estan, y que no quiere ser xptiana por fuerça porque no le sale del corazon (…) y no tiene nada mas que dezir”.