18.08.2022 - 13:05
Haurien incinerat Zara si no s’haguera penedit i reconciliat? Sens dubte. L’apostasia pertinaç era un delicte gravíssim penat amb la mort. Tant d’abús del poder, tant de fanatisme religiós, tanta brutalitat ens fa vindre al cap la frase de l’humanista Sébastien Castellion, citada per Stefan Zweig en el llibre Castellio contra Calví: Conciència contra violència: “Matar una persona no és defensar una doctrina, és matar una persona”.
El mateix Karol Wojtyla reconegué la crueltat de l’Església i va declarar públicament a Olomouc (Txèquia) el maig de 1995: “Hui, jo, Papa de l’Església de Roma, en nom de tots els catòlics, demane perdó pels mals causats als no catòlics en el curs de la història turbulenta d’aquestes gents (…)”
Poc després que el tribunal haja sentenciat Zara a cadena perpètua arriba la seca i concisa comunicació de la Suprema Inquisició. El correu Palerm-Madrid i viceversa, entre consulta i resposta, ha tardat catorze mesos. La carta diu: “(…) procuren tener mas audiencias con la rea deste logar q la procuren rreducir a nuestra fe y estas las audiencias vuelvan ver votar esta causa y rremitan nuevamente lo que causaren”. El tribunal considera que ha complit l’ordre pel fet de “(…) haverse reducido a nuestra Santa fee y como se havía votado en consulta que fuese admitida a reconciliación”.
Aquesta és l’última documentació precisa sobre Zara Cantera. Entrem, doncs, en els àmbits boirosos de les especulacions.
Els noms Zara Cantera/Catalina Barón i Mariam Cantera/Serafina Barón no apareixen en els registres d’executats en cap auto de fe posterior. Les germanes no foren, doncs, declarades relapses, pecat extrem quan es cau en una heretgia de què s’ha abjurat. Dit d’una altra manera, no es van tornar a desdir davant del tribunal.
La manca de fonts documentals pot desassossegar per no saber si les valldalbaidines romangueren empresonades tota la vida a La Vicaria. Però esborrem aquesta sensació. Zara i Mariam, sentenciades el 1616, degueren ser alliberades de la presó de La Vicaria abans de 1624. Quatre raons avalen la conjectura: Primer, els condemnats a cadena perpètua per la inquisició siciliana que s’havien reconciliat amb la fe cristiana no superaven en cap cas vuit anys de presó.
Segon, qualsevol convicte reconciliat podia sol·licitar una reducció de la pena si havia transcorregut algun temps des de la sentència, si mostrava humilitat, i si la seua conducta personal s’ajustava al que volien els inquisidors. Requisits a l’abast de les dues valencianes.
En tercer lloc, el tribunal disposava de discrecionalitat absoluta sobre els convictes.
Quart i últim, la inquisició siciliana era, malgrat tot, més benèvola, o en altres paraules, menys cruel que no la practicada a la península Ibèrica. Aquesta institució, detestada tant pel poble com per la noblesa siciliana, amb 114 autos de fe públics des de 1501, fou abolida a l’illa en 1782. Les autoritats —avergonyides i previngudes— arrancaren l’escut del tribunal eclesiàstic de la façana del Palazo Chiaramonte-Steri, cremaren l’arxiu i esborraren altres signes menyspreatius de la raó humana i el dret; a València, però, encara el 1826 van penjar a la forca “l’heretge” Gaietà Ripoll, un mestre de Russafa, l’última víctima del Sant Ofici.
Les germanes ja eren lliures molt abans de l’amnistia general de maig de 1647 proclamada per les autoritats locals a causa d’una revolta ciutadana, en la qual els insurrectes palermitans alliberaren tots els reclusos. Ara bé, una vegada fora de la presó, ens enfrontem a més dubtes: Posaren les valencianes en amo, en una casa “cristiana y honrada”, tal com va proposar l’inquisidor Esteban Torrecilla y Manso durant el procés? Tornaren a veure els exmarits l’Abdili i el Braïm?
El maig de 1624, la pesta bubònica va assolar i delmar durant un any sencer la felicissima città. Sucumbiren uns deu mil habitants —inclosos el mateix virrei i el seu secretari— d’un total de cent trenta mil palermitans. Eixiren indemnes de l’epidèmia?
Una investigadora ha confirmat recentment que hi havia a l’illa una organització secreta d’assistència a la minoria musulmana. En feren ús? Embarcaren a Barbaria? I en eixe cas, trobaren la seua família bellussera? Amb el coratge i la intel·ligència de Zara, tot és possible.
Benvolguts lectors i lectores del VilaWeb Ontinyent, si visiteu Palerm adquiriu al mercat de la Vucciria dos rametes de romer -símbol, entre més coses, del renaixement i la immortalitat-, i deixeu-les al costat del mur del Palau Chiaramonte-Steri o a les seues presons.
I si vos ve més a mà de visitar Bellús, l’Estret de les Aigües o l’embassament, baixeu al riu, tireu els ramellets a l’Albaida com una ofrena, i dediqueu un pensament a Zara i Mariam. Recordar-les és fer-les viure.
FI.
