La vigència del Decameró (I)

La introducció del Decameró és curta i recorda la pesta mortal que envaeix i arrasa Florència l’any 1348, ‘produïda per la influència de l’aire o per les nostres iniquitats’, segons Giovanni Boccaccio. Aquella pesta també venia de l’Orient, fins que aplegà a Itàlia i altres nacions, exactament com ara. Estic segur que en aquests moments de confinament que no oblidarem mentre visquem, estan forjant-se més ‘Decamerons’ amb les històries personals de cadascú de nosaltres.

Si aquella pesta produïa tumors i obesitats i altres simptomatologies, la que sofrim ara es detecta pel mal de gola, tos, febra alta, dificultat per a respirar, pèrdua dels sentits de l’olfacte i del gust, etc. ‘Pareixia que davant de tals símptomes, tots els remeis de la medicina foren impotents’. Una cosa diferenciava aquella pesta de la Covid-19: aquella no presentava febra, mentre que aquesta sí. Una cosa és exactament igual: la pesta ‘s’apegava a les persones sanes mitjançant les malaltes’.

Ara, els qui estem sans, o almenys això creiem, ens llavem les mans no sé quantes vegades al dia, ens posem màscares si no ens queda més remei que eixir al carrer i ens enclaustrem a casa com si fórem monjos i monges de clausura. En aquells dies, els sans ‘només menjaven aliments triats i bevien excel·lents vins’, i procuraven d’aïllar-se de la realitat externa, la qual cosa els recordava la mort. Aquells qui s’ho podien permetre ‘passaven el temps fent música o assaborint tots aquells plaers que es podien procurar’.

La situació era tan catastròfica que molta gent pensava que ‘el millor remei era beure bona cosa, cantar i passar-s’ho bé sense parar’. Es feien la idea que per quatre dies que els quedaven, la millor cosa que podien fer era riure sense descans, així que anaven de casa en casa, de taverna en taverna. I a vegades, tan empetorrats estaven, que no sabien ni on es trobaven. Tot era permés, mentre no hi haguera prop cap malalt.

A diferència d’ara, les lleis i els controls de moviments s’havien afeblit perquè no hi havia cap autoritat ni magistrat que les poguera fer complir, ja que ‘estaven malalts o s’havien mort […] de manera que cadascú podia fer el que li vinguera de gust’.

Les persones sensates de l’època coneixien la dita llatina ‘In medio virtus’, i evidentment si podien la posaven pràctica: aspiraven herbes aromàtiques ‘amb la finalitat de protegir els seus òrgans de la infecció’, ja que l’aire pareixia infestat d’olor de mort. Alguns creien que la millor cosa que podien fer era eixir com un llamp d’on fóra que es manifestara la pesta. I ja es poden vostés imaginar què van fer: ‘se’n van anar al camp’ o algun poble del voltant, coses que ni vostés ni jo podem fer ara a la lleugera pels continus decrets i ampliacions de l’estat d’alarma. En resum, sobre Florència va caure la maledicció de Sodoma i Gomorra.

La situació era tan caòtica que cadascú anava a la seua, ja saben ‘campe qui puga’, pràctica que inconscientment hem interioritzat tan bé com el tema del distanciament social. L’home abandonava la dona, la dona fugia dels fills, i ni els parents s’ajudaven entre ells, com si es tractara de leprosos. Ajudar a altres sols es tenia en compte pel benefici que se’n poguera traure; poc més. Les dones, per joves i guapes que foren, en situacions de necessitat no dubtaven de recórrer als serveis d’homes vells o joves, i van perdre el ‘decorum’ o vergonya, virtut medieval molt valorada en les dones fins aquell moment.

El quadre resultant de tot això que he explicat ja se’l poden imaginar vostés. Així que, vistes les coses que hem vist fins des que es decretara l’estat d’alarma, millor serà que no perdem el costum d’agrair cada vesprada amb aplaudiments els sacrificis de tanta gent que fa que el món continue rodant: els sanitaris que es juguen la vida, els mestres que continuen ensenyant d’una altra manera, els cuidadors de gent vulnerable, la policia, els forners, els transportistes, els agricultors i ramaders, les ambulàncies, els supermercats, les farmàcies, tots els ‘key workers’ que diuen en anglés, que són els treballadors essencials.

Dins del mal que estem patint, segur que els florentins de fa exactament 672 anys no estaven tan ben servits com nosaltres ara. Al cap i a la fi, la majoria de nosaltres sols hem de respectar al màxim la consigna de quedar-nos a casa.