La xata merenguera, vuit, nou, deu…

Hui he patit de bon matí la lectura de frases tremendes de la premsa de la Meseta relacionades amb la nostra llengua comuna: La llengua ha substituït la raça; Canet és la capital de l’Apartheid; Són com el Ku Klux Klan; És terrible l’apartheid lingüístic; Als qui demanen estudiar en castellà els posaran un braçalet com als jueus, etc., etc. El llistat és molt més llarg, però permeteu-me que us estalvie la resta.

Un poc més tard, m’ho he passat d’allò més bé repassant un llibre deliciós que m’ha curat de tots els desficis ajuntats abans per la lectura de premsa especialitzada en el conreu de maneres vàries d’odiar els altres. El llibre és El Cançoneret d’Ontinyent de Josep Sanchis Carbonell, un dels reculls d’expressions diverses valencianes, algunes de cantades, del lingüista ontinyentí. És tan interessant o més que tots els altres llibres publicats per ell. Diu Josep que ha escrit el Cançoneret amb un doble propòsit: perquè perduren per escrit en la memòria i, també, per a ajudar a fer créixer, tant com siga possible, l’estima per Ontinyent. Tot i això, ens aclareix o millor dit, ens fa l’avís, que aquella autoestima no ha d’associar-se a un desinterés o menyspreu per altres cultures i països, cosa que reclamem per a nosaltres també.

Fixeu-vos que l’advertència de Sanchis és totalment el contrari al tremendisme de les frases de menyspreu a la nostra llengua dels periodistes -o el que siguen- que hem seleccionat al principi.

Algunes cançons del llibre, com la que comença amb el vers del titular de l’article, no cal que ningú procure per la seua pervivència, perquè prou que ho afavoreixen les escoles quan s’acosten les festes marianes. Unes altres no tenen la mateixa sort i caldria que també es cantaren a les escoles per a evitar-ne la més que possible extinció. El mateix prec cal fer als docents sobre el coneixement del recull completíssim de refranys, frases fetes, embarbussaments, retrucs, endevinalles…, que ben bé mereixen ser consolidats en la memòria dels joves i, també, dels no tan joves.

Acabe amb un curt travallengua del llibre que jo conec des que anava a la gata-meu, de boca de mon pare, el senyo Vicent, el mateix que, ara m’entere, el passaria a Josep Sanchis: Al pi xic/ escala no cal/ i si escala cal, dus-la.